Prendre la paraula

Com sempre o gairebé sempre, la Patrícia em va obrir les orelles amb un sons que jo ja coneixia però no havia escoltat mai a fons: les anomenades “Variacions Goldberg” de Johann Sebastian Bach.
Obsessionat amb una perfecció que va situar en un indret concret i precís de la interpretació d’aquesta peça de Bach, Glenn Gould va construir el 1955 una experiència musical contemporània amb una obra del músic barroc, publicada el 1741. La virtuosíssima interpretació de Glenn Gould mostra el geni del pianista però alhora fa pujar la partitura als altars de l’admiració, de la lloança i, ja ho he dit abans, de l’obsessió per una música que en principi no sembla res més que un exercici per a lumnes avançats de teclat, tal com va ser concebuda per l’autor. La seva execució, però, esdevé i produeix un contínuum de so embolcallador que fa volar l’esperit alhora que serveix de coixí a llargues migdiades. I és normal, les “Variacions” (originalment anomenades Aria amb variacions diverses per a clavicèmbal amb dos teclats) van ser encomanades a Bach pel comte Hermann Carl von Keyserlingk de Dresde. El comte les volia per tal que el clavicordista de la seva cort, Johann Gottlieb Goldberg, l’entretingués les nits que tingués insomni. I el seu efecte en el noble va ser tan clar que aquest va pagar l’autor amb una copa d’or plena de monedes, també, d’or.