Prendre la paraula

Amb la
derogació, el passat 6 de juny, del reial decret que autoritzava el
transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona acabava el darrer episodi d’aquesta
“comèdia de Falset” que ha tingut com a protagonistes destacats la colla dels
polítics que fa un temps eren antitransvasistes i ara ja no. Hi hem vist la
mutació, en quatre dies, dels ecologistes “de debò” en transvasistes convençuts
i en els principals defensors de la barrabassada de la interconnexió de
conques. Mentre, els del PSC reien amb la boca oberta de com l‘eco dels
socialistes esdevenia una mala fotocòpia de la dreta manaire de sempre i
s’entestava, amb totes les seves forces, a tallar la poca herba que els quedava
davall dels peus, les poques relacions que mantenien amb els moviments socials.
Davant de Saura i Baltasar, Àtila era un aprenent. Mentre, ERC nedava i
guardava la roba, -bons aprenents com són de Pujol i companyia- ocupats més en
el seu propi congrés que en altres temes, les seves declaracions ha estat
grises, per no emmerdar-se enmig d’un fang que saben que els pots perjudicar, votaven
sí al transvasament alhora que no el defensaven públicament i fins i tot
convocaven a la manifestació d’Amposta.

Tot l’assumpte havia començat el 12
de març quan tant el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, com el
president Montilla havien admès que estaven estudiant portar aigua de l’Ebre a
Barcelona. Si ho feien es trencava el Compromís de l’Ebre que els tres partits
del Govern havien signat després de les mobilitzacions de rebuig al Pla
Hidrològic Nacional del PP. I camí del trencament anaven…

La
teletrès ens deia que la situació era alarment, hi insistia i hi tornava, amb
els pantans al 23% de capacitat. Les notícies deixaven ben clar que l’aigua de
boca estava perill. Una mentida com una
casa, és clar, si tenim en compte que el consum domèstic no arriba al 20 per
cent del total i mai no es posava en qüestió el consum industrial. El que
estava en joc era una altra cosa: el model de creixement que el “Govern
d’esquerres” aplica a Catalunya i que és exactament igual que el que hi aplicava
l’anterior “Govern de dretes”. Uns i altres aposten per l’única possibilitat
que el capitalisme ofereix, el creixement continuat, la destrucció de més i més
territori, la industrialització de llocs lluny dels recursos naturals perquè
els que hi havia en aquests llocs ja han estat trinxats, començant per l’aigua,
és clar. És aquest el principal problema que ningú no ha tocat en aquest crisi.
El model de desenvolupament actual no s’aguanta per enlloc i si ara ha plogut i
ens ha salvat la “crisi” de moment, l’any que ve pot ser que no plogui.
Aleshores, tornarem a tenir canonanda, tub o el que els faci falta. Els que
aposten per aquest model ‘desarrollista’ són els amos del país, començant en
aquest cas per “la Caixa” i Agbar. I aquesta gent no s’atura davant de res.

Quan hi ha crisi treuen les
urpes i esgarrapen tot el que poden. Ho explica Naomi Klein a “La doctrina del
xoc” i ho apliquen els mudats de l’estrella que mentre fan propaganda amb el
“Parlem?” apliquen el “Robem!” -sempre legalment, és clar,- i tan frescos.
Mentre, els ximples útils els fan la feina bruta i els del PSC exterminen la
seva esquerra. Una jugada rodona, sense cap mena de dubte.