Prendre la paraula

Diuen
que Jean Baudrillard va morir el 6 de març del 2007 i sembla ser que no és un
simulacre. Havia nascut el 1929
a Reïms i va desenvolupar un tasca de primera línia en
els camps de la sociologia i, sobretot, en el de la crítica de la cultura,
especialment en els darrers anys al voltant dels mitjans de comunicació. Els
seus treballs al voltant de la realitat i el simulacre, sobretot dins la
societat nord-americana -que ell deia que encara no era la nostra però hi
anàvem de camí-, el situen com una de les ments més suggerents entre les que es
dediquen a pensar el nostre present. Perquè ens entenguem, si heu vist la
primera “Màtrix”, Baudrillard seria dels que no només triaria la píndola roja
sinó que a més ens informaria, com Morfeu, dels seus efectes abans de
prendre-la. “És la veritat la que amaga que no hi ha veritat” deia.

La seva ha estat una vida dedicada a la investigació,
el pensament i la docència universitària, en un estat com el francès on la
dissidència i el pensament han estat sempre un valor afegir en la institució
universitària.
El pensament de Baudrillard, però, no ha
estat el mateix al llarg de la seva vida, sinó que ha tingut una evolució que
crec molt adequada als temps que corren, però sempre un pas endavant, obrint
camí. Així, ha passat de teòric del postestructuralisme des d’un vessant
crític, amb un evident component marxista que va anar abandonant no per
negar-lo sinó per ampliar-lo, a un dels pensadors més analítics pel que fa a
tots els àmbits de la postmodernitat. Sí, perquè Baudrillanrd és un dels màxims
pensadors sobre aquest període cultural en la màxima expressió de l’adjectiu
“cultural”.
En aquest món postmodern, que és el
nostre, segons Baudrillard, “no hi
ha realitat, no hi ha historia, sinó una simulacre de la realitat -la realitat
desapareix- i la negació de la història”. I qui contribueix fonamentalment a la
contrucció d’aquest simulacre, segons ell, són els mitjans de comunicació i les
masses que se’ls escolten, que no veia condescendentment sinó que acusava de
ser tan culpables com els mitjans. Són ells els constructors ideològics de la
realitat virtual, que nega la realitat real a través de l’absoluta
preponderància dels símbols sobre les coses. La representació de la realitat se
sobreposa a la realitat, la suplanta o simula ser la realitat. En aquest punt
és on els mitjans de comunicació tornen a prendre una importància central, ja
que són
ells els que ja no copien la societat per reproduir-la sinó que en creen un
simulacre que, a través de la seva “dictadura” (ell no utilitza aquest terme
sinó el d’”omnipresència” en el nostre dia a dia) passa a dictar les normes del
real. L’acumulació de símbols per representar la realitat acaba substituint
aquesta realitat. És a dir, la vida és simulacre perquè és una còpia del que
els mitjans ens expliquen que és la vida. El simulacre esdevé així realitat, la
nostra realitat.
Des
d’aquest punt de vista, el seu pensament va ser especialment polèmic en els
darrers anys, enmig de la primera guerra del golf, quan va afirmar que aquella
guerra no existia sinó que només era una representació, una afirmació que
descontextualitzada perdia tot sentit però que en el seu pensament esdevenia,
perdoneu-me el símil, una arma de destrucció massiva… d’estupideses molt més
profundes.
Baudrillard va ser, també, un dels pensadors
del silenci –de fet, sempre l’he vist com un dels pares ideològics del Tres, el
nostre artista experimental que fa “concerts de silenci” desendollant sorolls.
Segons el francès, el silenci està
expulsat de la televisió, que és alhora el màxim creador de simulacre: “Darrere
de l’orgia de les imatges, el món s’oculta, es disfressa”. El silenci és la
ruptura, el buit, el trencament dels elements afegits de què el simulacre ens
ha dotat.
Una altra forma de ruptura, segons ell, és el
terrorisme, ja que aquest aporta al sistema un excés de realitat per tal que
entri en crisi davant el trencament ideològic de l’estratègia virtual. Referent
a aquest tema, va escriure que “el derrumbament de las torres del World
Trade Center és inimaginable, però no n’hi ha prou per fer-lo real. No n’hi ha
prou amb un suplement de violència per obrir la porta de la realitat. Ja que la
realitat és un principi, i és aquest principi el que s’ha perdut (..)”; i no
se’l va entendre, perquè enmig del soroll en què vivim el pensament reflexiu
d’aquesta magnitud viu ofegat pel simulacre, pel simulacre que suposa, fins i
tot, llegir aquest article sobre Baudrillard en aquesta pàgina sense més.