Prendre la paraula
jordimartifont
llop a fer de pastor d’un ramat de bens, ves-te preparant per a uns
quants enterraments. I no és perquè el llop sigui dolent de mena
sinó perquè una de les menges que més li agrada és, precisament,
la carn de be. De la mateixa manera, no cal ser massa intel·ligent
per saber que si poses un dels ‘capos’ de la sanitat privada a fer de
conseller de Sanitat, és a dir de la sanitat pública, caldrà que
et preparis per a unes quantes privatitzacions i, potser també, per
a uns quants enterraments.
és el que tindrem amb aquest llop anomenat Boi Ruiz, un exugetista
que presidia fins fa poc la
Unió Catalana d’Hospitals (la patronal dels hospitals privats) i que
abans de ser conseller de Sanitat era vocal de la Junta Directiva de
Foment del Treball Nacional. Per això, Boi no va esperar ni que
arribessin els Reis per anunciar, de bracet del seu amic Mas-Collell,
que ara ell tampoc vol copagament de les visites al metge sinó que
directament li agradaria que paguéssim les hospitalitzacions, els
àpats als hospitals, el 40 % del preu dels medicaments, el transport
sanitari… De fet, al 2008, com a representant dels hospitals
privats ja va defensar aquestes mesures davant l’aleshores consellera
Marina Geli en un document signat juntament amb Foment del Treball,
Fepime Catalunya, Fenin Catalunya i Federació de Mutualitats. Així
doncs, anem-nos preparant per reobrir un nou front d’enfrontament amb
els ultraliberals en el sector sanitari si no volem acabar com em
deia ma padrina que feien al poble quan no es trobaven bé: colgar-se
al llit i esperar si passava. Si la malaltia no guaria sola,
s’endeutaven per poder fer venir “el metge de Reus” i així si no
morien de malaltia patien mals iguals o pitjors esforçant-se per
tornar els diners que els havien deixat els usurers de l’època, o
sigui els equivalents als bancs d’avui.
Pot
fer dibuixar somriures a les cares dels lectors que recordem temps
passats tan allunyats de la nostra realitat actual però amb els
precedents que li coneixem penso que qualsevol de les mesures que
proposi Boi d’ara en endavant aniran encaminades a desmuntar la
Sanitat de totes i de tots, i a enriquir aquells per a qui ha
treballat fins ara, les diferents patronals de fundacions privades i
socials que fins al dia d’avui li havien pagat la nòmina i a redós
de les quals molt possiblement tornarà quan acabi la seva “feina”.
Un personatge així no pot ser conseller de res, a no ser que aquest
Govern estigui tan descaradament al servei dels amos com cap altre ha
estat abans, que ja podria ser…
Aquest
eslògan publicitari ridícul que Mas ha triat seguint les
instruccions del seu amic David Madí (“El Govern dels millors”)
fa por. Millors per a què? Millors per a desmuntar el mínim estat
del benestar que fins ara teníem? Millors per enriquir els amiguets
que ja són rics? Millors com a especialistes en privatitzar,
repartir beneficis, donar-nos a totes i tots la culpa del mal estat
de l’economia mundial i dir-nos que serà amb l’excusa de la crisi
que “els excel·lents” ens robaran? L’excel·lència, la seva; la
crisi, la nostra, com quasi sempre…
La
majoria de nous consellers s’ho trobaran tot ben aplanat perquè el
Govern que se’n va (“catalanista i d’esquerres” deien els seus
publicistes) ha fet ben feta bona part de la feina que els
corresponia als excel·lents. És a dir, ha posat les eines
necessàries per tal que els nouvinguts o maltornats puguin continuar
el robatori a què ens tenen acostumats i incrementar-lo seguint les
coordenades ultraliberals de darrera generació, tipus Tea Party o
“El gato al agua”, sense vergonya ni temor. No els cal vergonya
perquè són “els millors” i el món és ple d’amos que s’ho
mereixen tot disposats a treure’ns de la nostra inòpia de bèsties
de càrrega i de la nostra maniàtica forma de veure el món tendint
a la igualtat. I és que mentre hi hagi rucs hi haurà qui vagi a
cavall i l’exemple de la sanitat pública en mans del cap principal
de la sanitat privada és un bon exemple de l’aplicació pràctica
d’aquesta frase.
Sense
fugir d’estudi però canviant una mica de tema, fa dies que rumio i
em passen pel cap una sèrie de qüestions que m’agradaria compartir.
Fa anys que treballo envoltat de gent que teòricament està prou
formada, amb carrera que deien abans, per entendre el món que els
envolta i que habiten. I en canvi, no diré que la majoria -perquè
potser seria mentida- però sí que una bona part d’elles i ells no
són capaços d’entendre què vol dir Mas i la seva colla quan parlen
d’”aprimar l’administració”, com si els parlés d’un altre món,
lluny d’aquest on ells són, precisament, funcionaris. De la mateixa
manera, alguns continuen pensant que ara que hi ha CiU això de la
LEC s’aturarà. No ho dic exagerant sinó recordant una conversa
entre professors i professores de Secundària que vaig escoltar fa
unes setmanes. Com si CiU no hagués estat un dels tres partits que
va signar la LEC (amb PSC i ERC, cal recordar-ho) i per tant, un dels
que va sentenciar l’escola pública d’aquest país amb un programa de
descomposició que anirà implacablement endavant si no li fem front
decididament.
Potser
ens equivocàvem demanant tant saber, tanta formació i tan poc
compromís. En molts i moltes persones, saber i formació només
serveixen per aprovar oposicions i alhora els manté incapaços
d’entendre el món i saber que tot el que ve de dalt no és una
ordre, i menys en democràcia. O potser, tal com deia Hannah Arendt,
el totalitarisme no és només una forma de govern sinó, sobretot,
una forma de submissió de les masses, tinguin la formació que
tinguin,a la qual no escapa ningú que no sigui capaç de saber dir
que no. I la qüestió és si serem capaces o no de dir rotundament
que no. O només som capaços de ser bens, xais, corders… Si és
així, els llops ja afilen els ullals…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Jordi, Bon article i ben explicat. El mateix pots escriure sobrel’Irene Rigau.
Va estar a l’inici 2007 preparant la LEC, millor dit, rebent instruccions de l’OCDE i especialistes neolliberals per a privatitzar l’educació a catalunya. Deseducaran a la població i es carregaran la necesarria educació per a fer front als llobs que ens parles.
Per què els ciutadans i la societat hem de pagar els disbarats d’un cercle viciós cada vegada més perjudicial d’una indústria sanitària en gran part enquilosada, altament ineficaç i ineficient.
En volta de posar l’accent en la prevenció i l’educació sanitària de la població per una societat més sana i capacitada amb major qualitat de vida.