Prendre la paraula

Tenen
l’excusa perfecta, la por necessària per aplicar mesures
excepcionals que esdevindran la marca de fàbrica de la nostra
societat del futur si no som capaces d’aturar-les ara. Proposen
abaratir l’acomiadament i allargar l’edat de jubilació de les
treballadores i els treballadors. Tenen un discurs fàcil i aplicable
a multitud de coses, alhora que uns mitjans de desinformació general
que arriben a tothom de forma continuada, sense descans, com si
fossin una gota malaia que obre pas en qualsevol superfície per
forta i dura que sigui.

Com
ens ho farem per oposar-nos a ells? Com aconseguirem aturar la seva
maquinària mediàtica i repressiva? Com serà la resposta si qui
mediàticament mana assenyala com a contrincants de polítics,
banquers i empresaris la colla aquesta de ccoo-ugt que en la seva
major part depenen de subvencions de l’Estat i tenen una tropa de xoc
formada per alliberats que fa anys que no protesten i en alguns casos
no ho han fet mai? És el partit entre ccoo-ugt i les patronals
alguna cosa més que teatre?

La
resposta és òbvia quan és negativa però no ho és tant quan del
que parlem és d’alternatives. I entre les alternatives hi ha algunes
reflexions que cal fer. Per exemple, és clar que cal una vaga
general però per anar-hi s’han de donar confluències que cal tenir
en compte i que ens faran deixar algunes seguretats de què ara
gaudim. També és clar que cal sumar i no restar, així que no ens
podem negar a compartir el camí cap a la vaga amb ningú que s’oposi
a les mesures antisocials de Zapatero, des de l’esquerra. I alhora
que lluitem, ens cal acumular forces.

La
crisi que passem, insisteixo, ha vingut per quedar-se durant un
període llarg de temps, uns quants mesos o alguns anys, per tant fer
una processó un dia qualsevol no serveix per res més que per perdre
diners. Les processons en forma de manifestacions o concentracions no
són palanca de canvi de res, tot i que van bé per veure’ns al
carrer i sumar quantes forces tenim. La o les vagues que visquem han
de ser diferents, contundents, imaginatives i multidisciplinars. I
han de ser solament una petita passa dins de l’excursió projectada i
desitjada. Cal, doncs, la confluència en la lluita de sindicats
alternatius, de moviments socials, de partits i d’associacions
formals i informals de gent que té com a objectiu derrotar el
sistema. I la confluència no només per a l’enfrontament sinó,
sobretot, per a la reconstrucció. Ara és l’hora de dir que no però
també i sobretot de dir que sí. L’economia social, les
cooperatives, el treball informal, els horts per a l’autoconsum, el
manteniment i ampliació de tots els serveis socials, les ocupacions
de cases, la no obediència davant les lleis injustes, la demanda de
contractació estable, la solidaritat activa, l’objecció al pagament
d’hipoteques… L’objectiu no és altre que no negociar res amb la
colla de lladres que ens governen i els seus amos. I alhora que ens
hi enfrontem, fer-los innecessaris, o tan prescindibles com sigui
possible. Només així seran ells qui ens oferirà serveis i drets
socials i no nosaltres qui haurà de pidolar el manteniment de les
escorrialles