Prendre la paraula

En
les darreres setmanes, els manaires de les quatre províncies han
aprofitat un desastre natural -per dir-ho així- per defensar un cop
més la construcció de la MAT, de l’autopista elèctrica que farà
possible que l’Estat francès vengui l’energia que li sobra de les
seves centrals nuclears a les seves antigues colònies d’Àfrica i a
l’Estat espanyol. La tempesta que va deixar sense electricitat les
comarques gironines durant uns dies -el fenomen natural- va tenir
unes conseqüències importants sobre les línies elèctriques
d’aquella zona amb la caiguda de desenes de torres i el consegüent
tall de llum. Podem atribuir la destrossa a l’extraordinària
tempesta i fins i tot a la descurança que Red Eléctrica Española
té d’aquesta línia, però mai al fet que no existeixi la MAT, ja
que aquesta línia en cap cas servirà per subministrar fluid
elèctric als usuaris corrents. Els amos van voler fer passar, un cop
més, una cosa per l’altra, donant arguments espectaculars per
defensar l’indefensable: la seva necessitat d’acabar la construcció
de la MAT com abans millor. Ningú no se’ls va creure. O sigui que ja
podien, ara mateix i sense esperar un altre “xoc” de doctrina
aprofitable, fer acabar l’acampada pacífica que des de feia mesos
els posava en qüestió. El cost del desallotjament no era
desproporcionat: unes fotos a la premsa, alguna manifestació i algun
article d’opinió i poca cosa més…

La
policia democràtica dels Mossos d’Esquadra -al costat de guàrdies
de seguretat de l’empresa Eulen- ha actuat, un cop més, defensant
els interessos particulars d’una empresa que si existeix és només
com a conseqüència de model ultraliberal de creixement que en els
darrers decennis ha transferit la riquesa col·lectiva, la propietat
pública de serveis bàsics com són les elèctriques, a mans
privades de senyors mudats amb pegat a l’ull. Els mossos, i les
mosses (que per això són una empresa -pública- amb pla
d’igualtat), han fet fora les persones que s’oposaven a la línia amb
el seu propi cos, donant tot el que tenen les persones íntegres i
que s’estimen el món on vivim

Com
els i els brigadistes que als anys 30 del segle XX van venir als
Països Catalans per plantar cara al feixisme, les resistents dels
boscos, des de dalt dels arbres, han donat una lliçó de compromís
solidari no només amb les persones que vivim per aquí sinó també
amb aquí mateix, amb la terra que ens dóna la vida i que els
encorbatats del segle XXI, des de despatxos lluents amb aire
condicionat, envien a la destrucció per tal que les empreses de què
cobren continuïn fent créixer els seus beneficis. Des del bosc, el
crit de “visca la terra!” ha estat, dit o no dit, tant és, el
crit de qui abans que diners vol vida, de qui abans que beneficis
exigeix vida, de qui abans que destrucció viu vida. Un “visca la
terra!” que agermanava els boscos de Sant Hilari, tal com recordava
el darrer “El Pèsol Negre”, “amb el MEND a Nigèria per
defensar el Delta del riu Níger, els maputxes a l’Araucània o el
Front d’Alliberament de la Terra a diversos països del món amb la
seva estratègia descentralitzada”. Des dels boscos, no demanaven
un soterrament de les línies elèctriques o un recorregut alternatiu
sinó que s’hi oposaven frontalment.

Anestesiats
per la remor de telenotícies que ens conten el món des d’un sol
punt de vista, sempre el mateix, i adormits davant del teatre
parafeixista  (o per a ximples) del clan Cuní-Rahola, la defensa de la terra de les
dones i els homes contra la MAT, des de dalt dels seus arbres, ha
estat un petit espai de trencament d’aquest espectacle tan dolent i
tan car que volen que visquem en els moments en què no treballem com
si es tractés de la nostra pròpia vida. I cada cop més, no ens els
creiem… I cada cop més, no els creguem!