Prendre la paraula

Tot i això, som aquí,
davant de la Mediterrània esperant que ella i ell esdevinguin ells
-i tant de bo elles també-. Esperant que avui sigui, en paraules de
Serrat, un gran dia, “plantéatelo así”, i en el desig dels que
som un -o una-, una gran nit també. Som nocturns i la nit ens fa de
llit sovint, ja ho sabeu…

Ara i aquí, mentre xafem
sorra de la platja de l’Arrabassada, una de les platges on ens torrem
a l’estiu. Ara i aquí, enmig d’una platja entre el Miracle i la
Savinosa, entre el mar i la terra, en terra de frontera on res no és
estable ni res dura més que el tsunami que un dia arriba i s’ho
emporta tot menys les centrals nuclears, que aquestes es queden
sempre per recordar-nos que no només som humans i per això fràgils.
Ara i aquí, no enfilo cap agulla però em disposo a escoltar, en
acabar de parlar, i alpaudir quan el sopar s’apropi…

D’Arrabassada la platja,
al mar de Tarragona. Equipada per al gaudi, amb tres dutxes de tres
ruixadors, tres dutxes de dos ruixadors i rentapeus, tres rentapeus a
la sorra, tres fonts a al sorra, 65 papereres a la sorra, quatre
passarel·les i tres cagadors. Un espai, com veieu, gens apropiat per
casar-se, o com a mínim poc condicionat per fer-ho en condicions.
Per què aquí, doncs? Els que només treballen, estan aturats i
dormen no ho entendrien. I malgrat tot, avui som aquí per a un
casament, per a una boda. La resposta, com sempre, és una altra
pregunta: pr què no ho hauríem de fer aquí si avui els parlaments
es troben a les places, i els lladres omplen els parlaments? Per què
no fer-ho aquí ara que és de nit i no es veu el blau d’aquesta
bandera que dibuixa quelcom més que el color del mar quan fuig? Per
què no fer-ho aquí si uns amics meus diuen que es van casar al
terrat de casa seva i qui els havia de casar gairebé va haver
d’oficiar des de baix al carrer perquè ja no hi cabia? Per què no
fer-ho aquí si ens dóna la gana a pesar de l’ordenança cívica i
del control social -que sempre comença per l’autocontrol- que ens
diu que no està bé ser-hi si no paguem?

Diu la publicitat que “Amb
una longitud d’un 550 metres i una amplada de 65 a 100 metres, no es
petita ni tampoc massa gran. Està molt bé per passejar de punta a
punta, per a caminar al costat del mar, fet que va molt bé per a la
circulació de les cames”. I com sempre, els publicistes obliden la
vida que hi ha, que esn dota de motius més que suficients. La vida
ens confirma, la vida que hi ha hagut i avui mateix es passeja per
aquí. No oblidem els petons que ens hi hem donat, les carns que s’hi
han colrat, les pells que hi hem besat, les llengües que hem
compartit, les nits que ens hi hem despertat, la son que hi hem
deixat, els cossos que hem estimat, els orgasmes que hem compartit…
i ara també els casaments a què hem assistit… No oblidem tampoc
que avui som aquí no per fer negoci, ni per fer vacances, ni per
contractar una hipoteca ni per demanar un préstec al banc, ni per
treballar vuit, deu o vint hores, ni per esdevenir menys persones que
no hem estat. Avui som aquí per celebrar, amb aire i alegria que el
Josep Maria i la Mònica es volen casar i com que ells ho
decideixen,bé està. Bé per als d’ara i per als que vindran...

Perquè la vida és
estrena, que deia el mestre abans d’entrar al museu, i estrenar-nos
entre les onades que gasten la sorra i la sorra que esdevé cada cop
més fina ens dóna l’aire suficient i les ganes necessàries, amb
ganes i bon humor, de demanar-vos que feu bona la dita que diu que la
lluna tindrà enveja quan vegi com s’acaronen onades i platja. Bona
nit tinguem i recordeu aquest 15 de juny que mai no oblidarem. Ah, i
felicitats!!!