Prendre la paraula
jordimartifont
Quan
van matar Déu, ell encara no era a casa, però els assassins en nom
de la Història ja el van tindre davant amb la barricada encesa del
seu pensament, raonant sense el dogma de la Raó damunt l’altar per
oferir-li sacrificis humans, d’altres subjectes de la comunitat
humana. Perquè la Raó i la Història com a dogmes que substitueixen
Déu també han de ser combatudes, sense cap mena de dubte, com
qualsevol altre dogma d’ahir, d’avui o demà. Cal combatre-les
sense deixar de ser humans, sense perdre la noció dels altres que,
malgrat no siguin com nosaltres, comparteixen precisament la nostra
humanitat.
Ens
diuen alguns dels intèrprets de Marx o Bakunin (i dels seus primers,
segons i tercers interpretadors) que cal utilitzar la violència amb
total normalitat i per imposar les nostres idees “bones”
fins i tot contra altres persones per tal de guanyar la història.
Per cert, per tal que aquestes bajanades tinguin predicament, cal
dir-les en veu alta i amb posat seriós.
Ja
em dispensaran els capellans de qualsevol dogma, però jo penso que
no, que la revolta que neix en la negació no pot construir-se damunt
d’un nou dogma que utilitzi la negació dels homes i les dones –i
el seu assassinat- en nom de la Revolució. És per això i per molt
més que “L’home revoltat” d’Albert Camus ha estat sempre un
dels meus llibres de referència. No així el seu autor. De Camus en
conec poca cosa més que la biografia general i aquest llibre, més
que res per tal manca de temps material per assumir-lo ara mateix,
però tot el que penso i faig dintre dels moviments socials i dintre
de l’anarcosindicalisme en particular neix del que diu aquest llibre.
En
tinc una edició de l’editorial Vergara de 1966, traduït per Joan
Fuster i rescatat d’una humitat arrossegada durant anys que ha
deixat rastres a la coberta i a moltes de les seves pàgines. La mala
olor de florit ja ha desaparegut, per sort.
Què
hi diu Camus? Doncs massa per resumir-ho aquí fil per randa però
prou per treure’n ensenyaments concrets. Tal com diuen que ja va
apuntar a “El mite de Sísif”, el Camus de “L’home revoltat”
diu que la vida dels humans és absurda i que l’assassinat d’altres
humans encara ho és més. Ara bé, com hem de fer la Revolució
sense violència, direu? Jo preguntaria tot el contrari: és
Revolució el canvi social que necessita l’assassinat d’altres homes
i dones? La revolta és la nostra afirmació, la nostra vida, des que
diem no. I el “no” no és a la vida sinó a la mort. Diu
Camus: “Què és un home revoltat? Un home que diu que no. Però si
nega, no renuncia: és també un home que diu sí des del seu primer
moviment. Un esclau, que ha rebut ordres tota la seva vida, jutja de
sobte inacceptable un nou manament”.
“L’home
revoltat” fa un recorregut interpretatiu per la història de les
revolucions, per la història dels canvis socials totals. Entre
aquestes, inclou la seva definició del feixisme, que ha estat molt
discutida i jo crec que l’encerta totalment. Hi diu que “el
feixisme és el menyspreu, en efecte. Inversament, tota forma de
menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme”.
Fins i tot si es declara antifeixista, hi afegiria jo tot i que ja
s’entén.
Els
totalitaris, es diguin socialistes, anarquistes o independentistes (i
no vull dir que tots ho siguin tot i que queda clar que n’hi ha uns
quants) “obliden el present pel futur, la presa dels éssers pel
fum del poder, la misèria dels ravals per una ciutat radiant, la
justícia quotidiana per una vana terra promesa”. És per això que
són totalitaris, perquè el seu cel justifica l’assassinat a la
terra, la negació dels altres homes i dones, la desaparició de
l’ètica de l’espècie.
Amb
Camus, afirmo que “el revoltat refusa així la divinitat per a
compartir les lluites i el destí comuns. Elegirem Ítaca, el
pensament audaç i frugal, l’acció lúcida, la generositat de
l’home que sap”. Per això el llegeixo i el rellegeixo, per
viure, no per matar.
diuen alguns dels intèrprets de Marx o Bakunin (i dels seus primers,
segons i tercers interpretadors) que cal utilitzar la violència amb
total normalitat i per imposar les nostres idees “bones”
fins i tot contra altres persones per tal de guanyar la història.
Per cert, per tal que aquestes bajanades tinguin predicament, cal
dir-les en veu alta i amb posat seriós.
Ja
em dispensaran els capellans de qualsevol dogma, però jo penso que
no, que la revolta que neix en la negació no pot construir-se damunt
d’un nou dogma que utilitzi la negació dels homes i les dones –i
el seu assassinat- en nom de la Revolució. És per això i per molt
més que “L’home revoltat” d’Albert Camus ha estat sempre un
dels meus llibres de referència. No així el seu autor. De Camus en
conec poca cosa més que la biografia general i aquest llibre, més
que res per tal manca de temps material per assumir-lo ara mateix,
però tot el que penso i faig dintre dels moviments socials i dintre
de l’anarcosindicalisme en particular neix del que diu aquest llibre.
En
tinc una edició de l’editorial Vergara de 1966, traduït per Joan
Fuster i rescatat d’una humitat arrossegada durant anys que ha
deixat rastres a la coberta i a moltes de les seves pàgines. La mala
olor de florit ja ha desaparegut, per sort.
Què
hi diu Camus? Doncs massa per resumir-ho aquí fil per randa però
prou per treure’n ensenyaments concrets. Tal com diuen que ja va
apuntar a “El mite de Sísif”, el Camus de “L’home revoltat”
diu que la vida dels humans és absurda i que l’assassinat d’altres
humans encara ho és més. Ara bé, com hem de fer la Revolució
sense violència, direu? Jo preguntaria tot el contrari: és
Revolució el canvi social que necessita l’assassinat d’altres homes
i dones? La revolta és la nostra afirmació, la nostra vida, des que
diem no. I el “no” no és a la vida sinó a la mort. Diu
Camus: “Què és un home revoltat? Un home que diu que no. Però si
nega, no renuncia: és també un home que diu sí des del seu primer
moviment. Un esclau, que ha rebut ordres tota la seva vida, jutja de
sobte inacceptable un nou manament”.
“L’home
revoltat” fa un recorregut interpretatiu per la història de les
revolucions, per la història dels canvis socials totals. Entre
aquestes, inclou la seva definició del feixisme, que ha estat molt
discutida i jo crec que l’encerta totalment. Hi diu que “el
feixisme és el menyspreu, en efecte. Inversament, tota forma de
menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme”.
Fins i tot si es declara antifeixista, hi afegiria jo tot i que ja
s’entén.
Els
totalitaris, es diguin socialistes, anarquistes o independentistes (i
no vull dir que tots ho siguin tot i que queda clar que n’hi ha uns
quants) “obliden el present pel futur, la presa dels éssers pel
fum del poder, la misèria dels ravals per una ciutat radiant, la
justícia quotidiana per una vana terra promesa”. És per això que
són totalitaris, perquè el seu cel justifica l’assassinat a la
terra, la negació dels altres homes i dones, la desaparició de
l’ètica de l’espècie.
Amb
Camus, afirmo que “el revoltat refusa així la divinitat per a
compartir les lluites i el destí comuns. Elegirem Ítaca, el
pensament audaç i frugal, l’acció lúcida, la generositat de
l’home que sap”. Per això el llegeixo i el rellegeixo, per
viure, no per matar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“La meva idea és de puresa, la meva idea és d’un anarquisme on neguem la violència”.
Josep Maria Alomà Sanabras
Entrevistes de Jordi Piqué (1982-1985)
“Si per què triomfin les meves idees, m’he de convertir en un lladre o un assassí, jo no ho faré mai, això. Si això és ser feixista, jo sóc feixista”.
Josep Maria Alomà i Sanabras
Federació Local de la CNT-FAI (1936)
“La superioritat de les organitzacions, de les idees, es demostra per la força moral de les seves conviccions, mai per l’esperit de revenja o represàlia”
Josep Maria Alomà Sanabras
DT, 7 de maig de 1937
“Se puede morir por unas ideas, nunca matar por ellas”.
Melchor Rodríguez García
«Eren molts els que, en sentir parlar d’un anarquista, se l’imaginaven tal i com els havia retratat el lladre primer de Catalunya, Cambó, en descriure el seu famós anarquista de Terrassa, amb barbes, un trabuc a les espatlles, un punyal a les dents i una bomba sota el braç. Però els fets han demostrat tot el contrari. I és que allí on hi ha hagut un anarquista, ha existit un propagador de la igualtat, de la fraternitat i la justícia que s’ha destacat per la bondat dels seus ideals i per l’humanisme de què ha estat impregnat. A la vegada, però, ha estat l’enemic més aferrissat contra els tirans i les tiranies, siguin del color que siguin»
Josep Maria Alomà Sanabras
DT 13-7-1937
Jordi, m’has obert la boca amb aquest llibre. Si no el trobo que me’l podries deixar?
P.D: Un de les millors aportacions, al meu parer, d’aquest bloc! Totalment d’acord!
No sé, el Camús tampoc era tant exemplar, només cal recordar la seva bel·ligerància a favor de l’Algeria francesa i contra els lluitadors independentistes del FLN i els intel·lectuals compromesos amb la lluita anticolonial com Sartre o Beauvoir