Prendre la paraula

Dijous 14 de febrer del 2013, a l’Auditori. Al Tall comença el seu anunciat “darrer concert a Barcelona” amb el primer tema del seu primer disc: ‘Obriu cabretes’ de “Cançó popular del País Valencià”. I la cançó és de 1975, però les paraules sonen tan actuals com el primer dia quan diuen allò de “Les mamelles ja funcionen, rius de llet veiem passar, però no hi ha qui la taste, algú se l’està xuplant”. El concert continua així, primer seguint un ordre cronològic, afegint col·laboracions d’un munt de gent, fins a un final que ja es preveia apoteòsic perquè totes i tots sabem que hi ha temes que quan els toquin tothom s’emocionarà. Ells també ho saben i els queda clar quan comencen a sonar les primeres paraules de “Lladres”: “Lladres que entreu per Almansa, no sou lladres de saqueig que ens poseu la cova en casa i des d’ella ens governeu…” o “Per cridar vull l’Estatut a Miquel l’assassinaren”, d'”A Miquel Grau”, una cançó a capella que aconsegueix posar els pèls de punta al senyor que tenim a la vora i a molta altra gent. (Continua)

Tot i això, els clàssics no tapen la música i així ho va demostrar la versió de “Sant Joan”, un tema que no és d’Al Tall però que sí van tocar amb Jan-Mari Carlotti, que semblava que anava una mica perdut per l’escenari quan no cantava, i l’exmembre del grup Miquel Gil, que també va versionar la cançó amb el seu grup Terminal Sud. Va ser un concert a l’Auditori amb un seguit de clàssics però sense massa nostàlgia, tot i que hi havia qui no parava de plorar; i cal agrair-los-ho. La nostàlgia del que just encara hi és sona sovint com a un enterramorts que no deixa valorar el que realment hi ha d’interessant en allò que sentim. I l’interessant és que Al Tall pleguen però deixen darrere seu una vintena de discos que deixen la nostra cultura al nivell alt de qualsevol altra cultura europea que tingui en compte la música d’arrel i no la deixi de banda quan es refereix als seus sons. També hi ha nyaps, és clar, i cal parlar-ne sempre que calgui i algú en tingui ganes, només faltaria, però les coses positives guanyen en el seu repertori i a Barcelona així ho van demostrar.

El concert, com era de preveure, es va acabar amb la interpretació de la Moixeranga, després que sonessin a l’escenari “Darrer diumenge d’octubre”, “El cant dels maulets” i “Tio canya”, tot i que això no és notícia perquè ja sabem que havien de sonar i que ho havien de fer al final, amb tot el públic aixecat i cantant alhora que Vicent Torrent allò d’”Els peixos en l’aigua, i els amos al clot”. En sortir, bones notícies. Es veu que pot ser que a l’abril facin el seu darrer concert a la plaça de bous de València. Hi serem, és clar.

(Per cert, no us perdeu aquest programa sobre ells)