Breus reflexions sobre els efectes del 28M i el vot 23J
En els darrers temps hi ha molt debat sobre la desmobilització de l’electorat independentista, motivat per un conjunt de factors combinats des de l’octubre de l’any 2017 fins el 2023: la Intervenció de la Generalitat via article 155 de la Constitució del règim del 78, la repressió, l’exili, l’empresonament líders polítics i de les entitats civils, la sentència del procés, etc. I davant de tota aquesta situació no ha estat possible establir una unitat estratègica entre els principals actors independentistes, partits i entitats, i cadascun ha fet la seva.
El referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre va ser possible gràcies a la unitat estratègica i d’acció dels principals actors independentistes, esperonats per les grans mobilitzacions ciutadanes al llarg del temps, que alhora van ocupar els carrers i els col·legis electorals, i van fer possible plantar cara l’Estat a peu d’urnes i de carrer en els moments claus: Referèndum, vagues generals, conteses electorals, mobilitzacions per la sentència del procés, etc.
Però entre la mateixa ciutadania independentista cada vegada ha incrementat la seva primer perplexitat i posteriorment desafecció per la manca d’acords d’estratègies i tàctiques dispars, i sovint incomprensibles, dels principals actors de l’independentisme polític i cívic. En canvi els actors polítics i institucionals unionistes, tant les seves versions dures com les suposadament progressistes, sempre tenen els objectius estratègics clars: preservar la unitat de la seva pàtria a qualsevol preu.
Abans del 28M hi havia clares evidències d’aquesta creixent desafecció al Principat de Catalunya. La sorpresa probablement ha estat el seu grau d’intensitat: 350.000 vots que van deixar de votar als actors polítics independentistes optant per l’abstenció. Aquesta desafecció ha afectat amb intensitat diferent als tres espais polítics, dos d’ells amb impactes quantitatius i qualitatius rellevants, però afectant igualment a tots. I per contra l’unionisme ha mobilitzat tot el seu electorat amb les quatre principals marques sota les què es presentava, i llençant a la paperera de la història la cinquena, instrument circumstancial creat ad hoc per frenar l’independentisme i provocar fractura social.
Els efectes han estat demolidors: l’entrada de l’extrema dreta a molts municipis grans i mitjans; la recuperació de la dreta extrema on pràcticament havia desaparegut, i alhora amb capacitat de condicionar l’elecció d’alcaldies rellevants; l’esquerra descaradament unionista aconseguint les principals alcaldies, tant de Barcelona com de la regió metropolitana, així com rellevants capitals de comarca, i també la presidència de la principal entitat supramunicipal i amb capacitat de condicionar les majories a bona part de les altres; i l’esquerra estatal hereva del 15M fent de col·laboradora necessària per algunes majories amb els anteriors, havent acceptat de facto com fa 4 anys els vots de formacions de dreta unionista. Les formacions independentistes sovint no han pogut establir majories a les principals institucions -amb la diferència rellevant de la ciutat de Girona, i alguns ajuntaments no metropolitans i ens supramunicipals comarcals-, i en diversos casos les majories les han hagut de cercar amb el suport de la formació d’esquerra unionista que va aprovar el 155.
Cas a part, però també cal tenir molt present, la situació a la resta dels Països Catalans, al País Valencià i les Illes, on les principals institucions, tant autonòmiques, insulars i locals, han tornat a mans de la dreta extrema. En aquesta ocasió, però, amb la col·laboració activa necessària de l’extrema dreta, que a l’hora d’entrar en algun govern, ha obtingut les presidències dels respectius parlaments. I com en el cas de la capital de la Catalunya Nord, tenen un objectiu comú compartit: la persecució de la llengua i cultures catalanes des de qualsevol institució que obtenen el seu control.
El 28M ha estat un avís important, tant pels actors polítics i cívics, com també per l’electorat independentista al Principat de Catalunya. Per molt que hi hagi una part de l’electorat independentista que no estigui conforme o que estigui directament perplex amb la manca d’unitat estratègica entre els actors polítics independentistes, i encara que no comparteixin les diferents estratègies i tàctiques que han aplicat al Parlament espanyol, és un error regalar la representació a l’unionisme, en les seves diferents vessant. Aquest sí es troba plenament mobilitzat, i quan obtenen les institucions, actuen amb coherència al que són. Tots tenim ben presents quantes estelades i simbologia groga ha desaparegut dels espais públics just l’endemà d’accedir a l’alcaldia i presidència de l’ens corresponent per part de l’unionisme.
El 23J seria un greu error tornar regalar la representació política catalana a les formacions unionistes per la desmobilització de l’electorat independentista, ja sigui via abstenció o via vot nul, perquè els efectes pràctics són els mateixos. Alhora la lectura interessada que en farien l’unionisme, tant per consum intern a l’Estat espanyol com davant de la comunitat internacional, és que ja han resolt o desactivat el problema i procés català -cosa que l’esquerra unionista ja repeteix permanentment-.
Cada independentista pot votar la formació independentista amb qui es senti més propera dels tres espais polítics independentistes que tenen i poden mantenir la representació a les dues cambres del parlament de l’Estat espanyol. Ara bé, també cal tenir present els llindars efectius per obtenir representació a cadascuna de les circumscripcions electorals, pel nombre d’escons en joc al Congrés. És molt diferent Barcelona amb 32 escons en joc, on amb poc més de 3% dels vots vàlids es pot tenir escó, que a Girona i Tarragona amb 6 escons, o Lleida amb 4 escons, on pot arribar a ser necessari el 25% en el pitjor dels escenaris -tot i que en funció del nombre de candidatures i repartiment de vots, el llindar és efectiu es pot situar entre el 14% i el 16% del vots vàlids-. I al Senat en tots els casos és un sistema majoritari, on surten escollides les 4 candidatures individuals amb més vots.
El 23J convé que l’independentisme voti, i voti opcions independentistes, per evitar regalar la representació a l’unionisme. Encara que no hi hagi estratègia compartida, cal continuar evidenciant que el conflicte polític de Catalunya amb l’Estat espanyol no s’ha resolt, com alguns volen fer veure.
La realitat dona la raó a l’afirmació del pensador de Sueca:
“Tota política que no fem nosaltres
serà feta contra nosaltres”
Joan Fuster
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!