Jordi Cots

Sempre molt més lluny

24 d'abril de 2021
0 comentaris

L’independentisme: De la clandestinitat a la lluita política (1939 – 1989) – Pròleg

 

Aquest text correspon al Pròleg del llibre, on recull els textos de les conferències realitzades a Tremp, en el període 2019-2020, i publicat el mes d’abril de 2021 per l’Assemblea Nacional Catalana – Pallars Jussà, amb edició a càrrec de Garsineu Edicions.

Pròleg

 

El 14 de febrer de 2021 l’independentisme polític ha assolit uns nivells de suport mai coneguts fins ara. Les formacions explícitament independentistes han obtingut el 51,7% dels vots, i la suma de les diputades i diputats independentistes han obtingut 74 escons al Parlament de Catalunya (33 ERC, 32 Junts i 9 CUP-G). Mai fins ara, des de l’ocupació borbònica franco castellana, primer el Regne de València (25 d’abril de 1707) i després del Principat de Catalunya el 1714 (caiguda de Barcelona l’11 de setembre, i capitulació de Cardona set dies més tard, el 18 de setembre), ni tampoc abans de l’ocupació franquista espanyola de 1939, l’independentisme polític havia tingut tant suport i presència a les institucions parlamentàries de Catalunya.

Evidentment aquesta implantació i fortalesa no han aparegut de la nit al dia. I no és només fruit exclusivament de la lluita política institucional, sobretot després de l’intent fallit de reforma del sostre d’autogovern de mínims assolit dins el règim post-franquista de 1978, quan el Tribunal Constitucional va esmicolar el 2011 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat per la ciutadania (amb el vot contrari de l’independentisme polític) l’any 2006.

Sense la mobilització ciutadana impulsada per la societat civil organitzada no hagués estat possible. Primer pel conjunt d’entitats agrupades sota la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD)[1]. Posteriorment les onades de consultes sobre la independència de Catalunya[2], d’àmbit municipal i no vinculants, realitzades entre el període 2009 – 2011, i organitzades per diferents entitats a nivell local, i amb coordinació comarcal i nacional. L’impuls definitiu va venir per la combinació de dos elements claus en la societat civil catalana: El primer, pels canvis en la direcció i estratègies en Òmnium Cultural (ÒC)[3], que va passar de ser una entitat que actuava principalment en l’àmbit de cultura i la llengua, a actuar també en les mobilitzacions per la defensa dels drets civils, socials i polítics; i el segon, la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)[4], on van cristal·litzar bona part de les experiències organitzatives, de mobilització i sensibilització de les entitats antecessores. Ambdues entitats, Òmnium i l’Assemblea, han participat, convocat o col·laborat amb totes les mobilitzacions populars més multitudinàries durant tots els darrers anys. Ho han fet els 11 de setembre o donant suport extern a la consulta del 9N de 2014 i del referèndum de l’1O de 2017 -en aquest darrer també amb el Consells de Defensa del Referèndum primer, i després de la República (CDR). Després han participat en totes les mobilitzacions contra la repressió política, policial i judicial de l’Estat espanyol, i en suport a les persones preses, exiliades i represaliades. Sense oblidar les vagues generals posteriors convocades per la Intersindical-CSC, en alguns casos amb la col·laboració d’altres sindicats no vinculats amb el règim del 78, com la IAC, la CGT, la CNT i la COS (no està de més recordar que sempre tenint a la contra el sindicalisme del règim). Totes aquestes mobilitzacions ciutadanes i populars, continuades i persistents al llarg dels darrers anys, tant de forma proactiva pro-referèndum com també reactiva en la darrera etapa contra les repressions, han estat i són condicions necessàries per l’aparició i creixement primer, i després consolidació i majoria de l’independentisme polític actual.

També cal tenir present que fins fa relativament poc temps l’independentisme no ha tingut presència com a tal al Parlament de Catalunya. Als anys 30 el partit Estat Català (EC)[5], no va tenir presència amb les seves sigles, sinó que va ser una de les formacions que confluïren l’any 1931 en la Conferència d’Esquerres donant pas a la ERC, que tot i proclamar en dues ocasions la República Catalana (Francesc Macià l’any 1931, i Lluís Companys l’any 1934) va ser concebuda com a federada, i tampoc era una organització política independentista. De fet aquest mateix partit no va incorporar com a objectiu polític la independència dels Països Catalans fins el Congrés de Lleida de l’any 1989.

L’actual majoria explícitament independentista en vots i escons al Parlament de Catalunya tampoc hagués estat possible sense la feina política organitzada durant 50 anys, des del 1939 fins el 1989, de la militància i activisme polític de formacions com el Front Nacional de Catalunya (FNC)[6], el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN)[7], Independentistes dels Països Catalans (IPC)[8] o Nacionalistes d’Esquerra (NE)[9]. Aquestes organitzacions van actuar en contextos i moments històrics diferents, i van establir estratègies polítiques diferenciades, tant primer davant es diferents etapes de la dictadura militar franquista, com després davant del règim post-franquista del 1978.

El FNC -que recordem no té res a veure amb la candidatura presentada amb el mateix nom i sigles a les darreres eleccions del 14F-, com exposa en el seva intervenció i text l’Agustí Barrera, enllaça el moment de la caiguda de Catalunya en mans de l’exercit franquista, la primera etapa d’exili a l’exterior i resistència a l’interior, confiant que una vegada els aliats vencessin els règims nacionalsocialista alemany i feixista italià, col·laboressin en fer caure el règim franquista a l’Estat espanyol. Aquesta voluntat es va veure frustrada quan en finalitzar la guerra a Europa, es va iniciar la guerra freda. I aquesta va comportar que els Estats Units i els altres Estats de l’Europa Occidental s’estimessin més una dictadura militar, que el risc que al conjunt de la península ibèrica amb l’enderrocament de les dictadures militars, poguessin caure en l’orbita de la Unió Soviètica i els règims de l’Est. Això va comportar un canvi d’estratègia, principalment de resistència a l’interior, i alhora col·laborar amb les xarxes de passadors pels Pirineus, per protegir per una banda les persones que havien d’exiliar-se, i passar materials i suport a l’interior. Van ser anys durs, d’una llarga travessa en el desert sovint no prou reconeguda i oblidada. A aquestes persones, que com a mínim durant dues dècades van plantar cara des de l’independentisme a la dictadura militar del general Franco, els devem un gran homenatge i memòria.

El PSAN és el resultat de l’evolució dels anys 60, la incorporació de noves generacions universitàries, sense vincles directes i personals amb la guerra de 1936-39, l’exili republicà, els intents del moviment guerrillers tant de la resistència francesa contra l’ocupació nazi i dels maquis. Són noves generacions impregnades dels moviments d’alliberament nacional des de l’esquerra, ja sigui a les colònies del nord d’Àfrica, com Algèria amb el FLN[10], o les ex-colònies d’Àsia, com el Vietnam amb el Viet-cong[11]. I alhora també una influència del maig del 68 francès. Com exposa en les seva intervenció i textos en Josep Guia -una de les persones que han mantingut la sigla fins el final- representa per una banda la incorporació teòrica i pràctica de l’abast nacional del conjunt dels Països Catalans, i alhora la incorporació de les bases del marxisme en el moviment independentista polític. I és el bressol ideològic de l’esquerra independentista al nostre país.

Les dues darreres organitzacions, IPC i NE, exposades per Carles Castellanos i Toni Morral, són dues estratègies diferenciades de l’esquerra independentista que conviuen en el temps, que van rebutjar la via de la reforma del règim franquista, apostant per la ruptura. Però una vegada triomfa -o millor dit s’imposa- la reforma donant peu al règim post-franquista del 78 -que aquest darrers anys estem evidenciant amb tota crueltat el seu component clarament franquista-, estableixen dues estratègies per fer-hi front. La primera estratègia és la d’anar posant el règim sota les cordes des de la lluita al carrer i els moviments populars. I la segona estratègia és la que prioritza la presència i la política institucional. Aquesta segona es realitza finalment per diferents vies. Una vegada vist que amb instruments polítics propis no és possible, passen a segones opcions d’incorporació a organitzacions polítiques properes per des de dins viressin cap a l’independentisme. Un primer intent fallit va ser l’entrada com Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE)[12] a Iniciativa per Catalunya. I coincidint en part en el temps, i ampliat posteriorment, l’entrada a ERC, des de diferents espais de l’independentisme d’esquerres, aconseguint als anys 90 que el partit adoptés la independència dels Països Catalans com objectiu polític. I la primera estratègia de combinar lluita al carrer i els moviments populars, va anar progressivament consolidant d’espais i organitzacions de base, assolint presencia institucional via diferents candidatures municipals de l’esquerra independentista, fins que van decidir donar el pas via les CUP a fer el salt a les institucions parlamentàries, primer del Parlament de Catalunya i posteriorment de l’Estat espanyol.

Avui, l’any 2021, els tres espais polítics de l’independentisme polític, tant ERC, com Junts com les CUP, tenen al seu si persones que es van formar políticament i van militar en alguna o vàries d’aquestes formacions polítiques: FNC, PSAN, IPC i NE, o les organitzacions que les succeïren. Totes quatre, responent a contextos històrics i polítics diferents. Però totes elles són el bressol i, com diuen en terminologia de ciència política, la condició necessària per l’eclosió de l’actual majoria política independentista, com a mínim al Principat de Catalunya.

 

 

 

[1] PDD creada el desembre de 2005 per diferents entitats en el tram final del procés de debat de reforma de l’Estatut d’Autonomia, per incorporar el reconeixement com a nació i el dret d’autodeterminació, sota la fórmula “dret a decidir”.

[2] Les consultes és van iniciar a Arenys de Munt el 13S de 2009, posteriorment es van organitzar quatre onades de consultes, el 13D, 28F, 25A i 20J, acabant a la ciutat de Barcelona el 10A de 2011. Aquest moviment va evidenciar la capacitat de fer moure l’agenda i posicionament del partits polítics a les institucions.

[3] ÒC és una entitat sense ànim de lucre fundada el 1961 que treballa per la promoció de la llengua i la cultura catalanes, l’educació, la cohesió social i la identitat dels Països Catalans

[4] ANC es va constituir el 12 de març de 2012, i és defineix com a popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu aconseguir la independència de Catalunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social.

[5] EC fundat l’any 1922 per Francesc Macià, entre d’altres, defensant clarament la independència i la via insurreccional, que motivaren la preparació el 1926 d’un intent d’invasió de Catalunya des de Prats de Molló.

[6] FNC organització política catalana independentista i progressista, fundada com a front patriòtic el 1940 i el 1946 es convertí en partit polític. Aquesta organització es va dissoldre el 1990 integrant-se a ERC.

[7] PSAN és un partit independentista d’inspiració comunista, creat l’any 1968 a conseqüència d’una escissió del sector més esquerrà del FNC com a partit independentista i revolucionari català d’orientació marxista.

[8] IPC organització política constituïda l’any 1979 per la fusió de dues organitzacions polítiques, el PSAN-Provisional (com a conseqüència d’una escissió del PSAN l’any 1974) i l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional, que tenia el seu àmbit d’acció a la Catalunya Nord).

[9] NE moviment polític format el 1979 per grups i personalitats independentistes, d’estructura assembleària, reclamant el dret a l’autodeterminació, definint-se com a socialista, nacional-popular, englobant alhora col·lectius ecologistes, feministes, gais i de joves.

[10] Front de Libération Nationale -respon a les seves sigles en francès-, creat com a organització política el 1954, com aglutinador polític de la descolonització de l’Estat francès, i del braç armat l’ELN, Exèrcit d’Alliberament Nacional.

[11] Viet-cong creat el 1960 com guerrilla d’orientació comunista, que tenia a líder i ideòleg Ho Chi Min, que va lluitar contra la dictadura militar del Vietnam del Sud, sostinguda pels Estats Units d’Amèrica, i altres potències ex-colonials europees.

[12] ENE fundat l’any 1985, principalment nodrit amb Nacionalistes d’Esquerra, elements renovadors de l’Esquerra Republicana de Catalunya i per independents

 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.