Un somriure emprenyat

Crec que CiU preten cometre un acte tan vergonyós, antidemocràtic i antipatriota que em costarà resumir tants arguments com puc oposar davant tan enorme mesquinesa. A més, és una acció maldestre, pròpia dels  sapastres més rudimentaris. És una peça política plena d’osques, bonys i forats, dissenyada amb mà simiesca i retolador gruixut i confeccionada a cops de mall. És una bretolada cívicament rebutjable i intel·lectualment reptiliana. (Evidentment, continua…)

El titular de l’Avui diu "CiU inclou al programa que governi la llista més votada". La sorpresa inicial esdevé emprenyament quan llegeixo que aquesta proposta es concretaria en la convocatòria d’unes "eleccions avançades" a Catalunya i en un "acord entre CiU, el PSOE i el PSC de respectar el futur guanyador". Però la nàusea és completa quan en la informació puc continuar llegint que si els socialistes no accepten aquesta proposta —i si CiU és realment tan decisiva com sommia, afegeixo jo—, "Zapatero no tindria majoria" i caldria convocar noves eleccions "generals". Duran, Mas i els seus, segons que diu l’Avui, consideren que aquest pacte que proposen seria una mesura de "qualitat democràtica".

Abans de res, recordo a CiU que el programa electoral es basa en el compromís de realitzar tot un seguit d’actuacions per a fomentar el progrés social, la justícia, el benestar, i en el nostre cas la llibertat nacional. És a dir, el programa ha de dir com el partit vol millorar la situació del país i millorar la vida i resoldre els problemes dels ciutadans, i no com els votants han millorar la situació del partit i resoldre la vida dels seus candidats.

Tenen la baixesa moral d’apel·lar a la qualitat democràtica. El President de la Generalitat és elegit pel Parlament de Catalunya. I el Parlament es composa de diputats que representen la diversitat d’idees i sensibilitats polítiques dels seus electors, amb tots els matisos que pot oferir el sistema. Una mesura com la que proposa CiU afavoriria el bipartidisme per la via del vot útil, prioritzaria el vot pel mal menor, per així empobrir el panorama polític, simplificar el debat públic en una polarització empobridora i limitar les possibilitats d’acords, pactes, cerca de punts comuns entre les diferents tendències i sensibilitats que s’expressen en la nostra Cambra.

D’altra banda, que em diguin què té de democràtic —i ara ho redueixo a un exemple— que una majoria de diputats corresponents a una majoria de vots populars d’esquerres —o nacionalistes— però fraccionats en diferents partits tot i que amb molts punts en comú en els respectius programes, per força hagin de donar suport a un president i un programa pertanyents a una minoria de dretes
—o espanyolista— però amb tots els diputats concentrats en una sola força. I pensem on aniria a parar la voluntat popular si el govern pot anar a parar a mans d’una força guanyadora però minoritària ideològicament i, el que és més important, aïllada programàticament.

Es més, ningú pot tenir cap dubte que segons com evolucionés el panorama polític i quedéssin les matemàtiques parlamentàries —socialistes guanyadors però CiU i ERC amb capacitat de sumar una majoria suficient, per exemple—, aquests saltamarges amb rigor intel·lectual nivell medusa arribarien a definir la qualitat democràtica més aviat en els termes dels meus arguments, és a dir, just els oposats dels que ara defensen.

També em sembla absolutament inacceptable que qualsevol partit —i encara menys un que es proclama sobiranista— condicioni la voluntat del poble català i el funcionament les nostres institucions —fins al punt gravíssim de forçar la dissolució del Parlament i unes eleccions anticipades— a un pacte forjat a Madrid, amb una força espanyola i per motivacions polítiques alienes a Catalunya i el seu progrés social i nacional. Em sembla, senzillament, una incoherència, una traició descarada a la sobirania del poble català, un acte de filibusteria.

Però, a més, segons la informació que he llegit, pel que sembla aquesta és una condició indispensable perquè aquests capsigranys dónin suport a una possible majoria relativa socialista per a investir Zapatero. És a dir, que encara que els socialistes es comprometessin —somniem, és clar que sí!— a cedir les competències ferroviàries i aeroportuàries, a establir un sistema de finançament que acabi amb el dèficit fiscal,  a reconèixer, fins i tot, un deute històric, a cedir també competències en l’àmbit de la immigració, a admetre la participació de les seleccions catalanes en competicions internacionals, encara que les contrapartides fossin totes aquestes, els promotors de la Casa Gran del Catalanisme dirien "no, gràcies" si no els asseguren també totes les facilitats per a tornar a tocar la cuixa del poder "autonómico". I, al revés, es veu que amb quatre molles per al país ja es donarien per satisfets si també els prometen aplanar-los el camí de Mas cap al Palau de la Generalitat. Posats a demanar, que proposin que el PSC-PSOE ja no es presentin a les eleccions a Catalunya. A canvi Duran i els seus sequaços a la llista donarien suport a Zapatero i després Mas, ja President de la Generalitat, encara tornaria a l’estat algunes competències i part dels dinerons que es puguin salvar de l’espoli fiscal.

En aquest escenari, després d’aquesta immundícia que proposa CiU, ens trobaríem amb un President de la Generalitat pertanyent a la força nacionalista majoritària però completament venut, limitat a l’hora d’exigir, perquè ja s’ho ha venut tot, també la dignitat i la independència polítiques, a canvi, justament, d’aquesta presidència que ara resuoltarà inoperant. És a dir, el país venut i el catalanisme polític ridiculitzat i dominat, ballant al so que li toquen, com un ós del circ, amb el morrió posat i les urpes llimades.

Està clar que en Zapatero es farà un fart de riure si tant CiU com ERC —uns que ja fa temps que la porten enveinada a canvi de poder— poden proporcionar-li la majoria que necessiti.  Lamentablement, ell sap, tots sabem, que aquests dos partits de dignes patriotes serien incapaços d’establir un pacte lleial que fixi uns mínims de progrés en l’autogovern, en les transferències i en el finançament a exigir com a preu d’aquest suport al Parlament espanyol. Més aviat sospito que serà al revés. En comptes d’exigents representants dels interessos dels catalans Zapatero se les veuria amb tanoques provincians amb un ridícul accent pal·latal i disposats a abaratir al màxim el seu preu en una subhasta a la baixa, oberts en cas necessari a regalar fins i tot la barretina que porten als mítings si amb això poden aconseguir  tornar —o mantenir— el poder.