Un somriure emprenyat

Els del PP estan consternats. La immigració provoca gravíssims problemes. Mireu què deia Arias Cañete quan parlava del "contracte" que proposen obligar a signar als immigrants:

Quin nivell, Cañete. Quina anàlisi sòciopolítica. És que ja no ens podem ni prendre tranquil·lament un trist nosequé. Primer, com deia el teu líder, l’Aznar, ens diuen quant hem de beure abans de conduir i a la velocitat que hem d’anar. I ara, ni ens serveixen adequadament el tinto. 
 

I és que ja se sap que els espanyols porten això de ser cambrers a la sang com una habilitat indissoluble de la mateixa espanyolitat. No hi té res a veure la formació o experiència professionals, ni la vocació, ni les condicions laborals —especialment horari i sou. Es veu que els espanyols neixen amb una natural habilitat per a, així que caminen, portar sense la mínima vacil·lació i amb passes elegants enormes safates corulles de cafès i copes, torrades, porres i tapes. En canvi, els estrangers són biològicament negats per l’art de l’hostaleria.

Sembla que la qualitat del servei tampoc no té res a veure amb que la majoria dels patrons d’aquests tan negligents cambrers immigrants siguin empresaris nadius, tan espanyols com Lola Flores i també tan espavilats que prefereixen tenir mal servits els seus clients abans que pagar el salari d’un bon professional disposat a treballar els caps de setmana i a les nits, molestar-se a formar aprenents al costat de persones experimentades o renunciar a una contínua rotació del seu personal. Ni volen ni els interessa fer cap sacrifici ni cap esforç per a consolidar una plantilla laboral més o menys estable, capacitada i experimentada, sigui d’immigrants o no.

Però és que, a més, aquests immigrants són uns viciosos i uns desconsiderats. Emmalalteixen. I davant d’aquest fet indigne, Cañete ens demostra una altra vegada la seva finesa intel·lectual i sabiduria política política per a plantejar un dels problemes socials més sensibles del moment:

"Alguien que para hacerse una mamografía en Ecuador tiene que pagar el sueldo de nueve meses, viene aquí a urgencias y tarda un cuarto de hora".

Indignant. A sobre que mai no serviran ni per a atendre taules o fregar la barra com Déu Nostre Senyor i el seu portaveu Cañizares manen, aquests estrangerots gosen posar-se malalts i, a sobre, pretenen tenir els mateixos serveis que les persones "normals de tota la vida". No hi fa res que els que aconsegueixen que algú els faci un contracte legal estigui pagant la seguretat social igual que qualsevol altre treballador. Tampoc no importa que aquests increments en les afiliacions a la seguretat social potser estiguin ajudant a mantenir viable el sistema de pensions que beneficia a tots i del que en Cañete s’en gaudirà, espero que ben aviat pel bé de tots i per l’estabilitat de la meva pressió arterial.

Està clar que de la mateixa manera que estan genèticament invalidats per a  servir amb una mínima gràcia uns seitons i un fino, als immigrants els correspon mantenir-se sans per a no fer nosa als malaltissos espanyols a les cues del CAP, o bé han d’entendre que, si decideixen trobar-se malament,  el destí que els pertoca és estalviar durant mesos per a fer-se una prova diagnòstica, per immigrats i per estrangers.

Sort que, si guanya el PP i aplica la mesura de fer jurar als immigrats fidelitat als costums i tradicions hispànics,  desapareixeran immediatament les llistes d’espera de la seguretat social, i —encara més important quan s’està sà— l’atenció als bars i cafeteries esdevindrà excel·lent una altra vegada, tot i que els honrats empresaris del sector continuaran fent contractes temporals, pagant sous de misèria, exigint horaris extenuants i fotent-se un panxot de riure cada vegada que senten l’expressió "escola d’hostaleria".

Arias Cañete, ja jubilat, prendrà l’aperitiu al solet, ben assegut a terrassa del bar del seu barri, exquisitament servit per un estranger amb salut de ferro que —a més de contribuir a pagar-li la pensió— li serveix delicadament les olives, el vermut i el sifó. Vell, nostàlgic, pensarà que només per aquest gran èxit dóna per bona la seva carrera política, encara que mai no se’n sortís amb allò del trasvassament de l’Ebre. Emocionat i legítimament orgullós, mentre fa el primer glop al vermut sentirà la recompensa íntima de saber-se un bon servidor de la Pàtria i les llàgrimes li entelaran els ulls.