EL LLAMP
al servei de la nació catalana
FOT-LI A L’«ELEMENT ESTRUCTURAL»!
A
l’entorn del discurset d’ahir
de l’estúpid espanyolista
?o
desestructurat, i més
pobre, guanyo en benestar?
Poc
que el nomeno pel seu llinatge perquè no cal, tothom sap a qui
em refereixo. Amb tot les seues paraules (sembla que encara no s’han
transcrit oficialment)
m’han acabat de convèncer i ajudar a prendre una decisió
que rumiava de fa temps. A causa d’això el dia d’avui se m’ha
complicat un xic…
Aquest
matí he despatxat la dona de fer feines que em neteja el
local. És una espanyola instal·lada a Catalunya des de
fa més de quaranta anys, hi arribà de molt joveneta,
una edat en la qual si no s’aprenen coses noves és perquè
no es vol. Des de que treballa per a mi, és a dir, des de que
la conec, mai no ha volgut entendre un mot de català; ho ha
tingut magre perquè mai no parlo espanyol amb espanyols, ni
francès amb francesos, residents a Catalunya: els hi parlo en
català o en anglès. Tots aquests anys m’ha hagut
d’entendre, és clar, amb ràbia espurnejant però.
La senyora en qüestió, a més a més del seu
habitatge, té tres pisos de propietat a casa nostra ?no
són sempre els mateixos, ara en ven un, ara l’altre i torna a
comprar, és una especuladora?
a més a més d’altres propietats al seu lloc d’origen
(Espanya), és a dir, té un nivell de «benestar»
molt superior al meu; s’entén que aquest «benestar»
és de la mena que ens proposa l’estúpid, no del que
entenc com a benestar per a mi i els meus. Quan li he explicat que el
motiu pel qual l’acomiadava era el meu benestar, i que pensava
substituir-la per una altra persona que no tingués ínfules
de «colonitzadora», m’ha entès més que bé;
m’ha amenaçat amb no sé quines ni quantes malvestats,
denúncies, processos judicials i una frase que m’ha fet
somriure i tot, mentre l’empenyia cap al carrer: «se lo
pienso decir a mi presidente, el Montilla!» ?m’ha
escopit a la cara…
Aquesta
tarda, després d’haver-ne demant una cita urgent, m’he
presentat al despatx del propietari de l’empresa que darrerament em
dóna més feina. Li he fet saber, clar i català,
que, atès el meu interès a millorar en el propi
benestar, m’és impossible de treballar per a espanyols i amb
espanyols, per la qual cosa el despatxava de la meua llista de
clients ?o, si ho vol des
d’un altre punt de vista, em dono de baixa de la seua llista de
proveïdors?. De primer
s’ha quedat de pedra, però en pocs segons el seu rostre ha
envermellit a l’extrem que em pensava d’haver de telefonar a les
urgències mèdiques. L’he deixat en aquest catatònic
estat i avisant a la seua secretària que l’home es trobava
malament… Encara no havia entrat a l’ascensor que, entre bramuls de
salvatgí ferit, he pogut oir ?que
deia el senhorito propietari?
«tu, llama al inspector de Hacienda [X],
se va a enterar este polaco de mierda como las gastamos en Espanha!».
Mentre prenia nota mental dels bons desitjos de l’empresari, m’ha
vingut a la memòria aquella frase d’un himne espanyol
«catalán, judío y renegado…»,
doncs sí renego d’Espanya, dels espanyols i dels elements
estructurals que els sostenen, i si això és prova que
sóc jueu o polonès, vull dir català, doncs que
Visqui Catalunya i que Mori Espanya!
Pel
que m’afecta ?ja m’he
comprat una màscara antigàs per les pudors al cas?,
es poden podrir tots els espanyols ara mateix, estúpids
espanyolistes inclosos.
[Un
incís que prova de quina manera m’he complicat la vida en pro
del meu benestar. En sortir al carrer he hagut d’esperar vint-i-cinc
minuts per a trobar un taxista que em retornés al meu domicili
(encara em fa massa mal el taló si camino més de cent o
cent-cinquanta metres). A la pregunta «vós sou català?»
m’hi ha respost afirmativament el setè taxista que he
aturat… els anteriors eren tres espanyols, dos sud-americans i un
francès.]
Sabeu
d’alguna actitud més «pacifista» i «antiviolenta»
que la meua? Això sí, m’he quedat ben desestructurat,
elementalment vull dir. Cert és que ara tinc dos
problemes més a resoldre que no tenia. Necessito més
clients i hauré de trobar una persona de confiança que
m’ajudi en la neteja, però noto ?ho
noto per moments!?
com augmenta el meu grau de benestar i de satisfacció.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El què passa és què la llengua estructural de la región catalana no ho permet.
Suma’t als compromesos de Catalunya Acciò.
“les guerres no les guanyen els Guerrers sols, les guerres les guanyen els exèrcits ben dirigits.
Cal objectiu, estratègia i lideratge. I ganes!
I tot això ho tenim.
Smé
Benvolgut,
Sóc un estranger, precisament un italià, que lluny de haber-se instal.lat a Catalunya fa 40 anys com la teva senyora de fer feines, mai hi ha viscut establement. Però, com que la meva dona és catalana, i li importa molt la seva identitat, des de fa quatre anys he après el català, en els últims temps fins i tot estic estudiant per aprendre a escriure’l. M’excuso immediatament pels errors que tindrà la meva carta, de totes maneres per a mi sempre serà una ocasiò d’exercici i per a millorar la meva prosa….
No estic segur del fet que la història contada en el bloc sigui vertadera, i no simplement la translació gràfica d’uns quants desigs reprimits. Alguns detalls em semblen una mica massa “artístics” per ser completament verídics… Amb tot, m’agradaria subratllar que està impregnada d’una actitud agressiva que no crec que ajudi Catalunya, el català i els catalans en la llur legítima lluita identitària i per a l’autodeterminació.
M’explico. Passo a Catalunya més o meyns una setmana de cada mes, i conec el problema. A mi també em passa de trobar-me gent que es nega a parlar el català en els taxis i al carrer, i moltes vegades li parlo en català de totes maneres perquè sé que comprenden perfectament. No només: els meus compatriotes, i ara n’hi ha cada vegada més que venen a instal.larse a Catalunya, en la majoria dels casos no aprenden el català, encara que acabin comprenent-el quasi perfectament. Això per dir que comprenc i fins i tot comparteixo – de veritat – un cert sentiment de frustració de la part dels catalans davant a aquests comportaments.
Ara bé, no crec que sigui critant a la cara de la gent que s’els rebutja si no aprenden català o si son espanyols, que s’obtindran grands èxits. Com per qualsevol fenomen d’immigració – i Catalunya no constitueix una excepció – la llengua per a l’immigrant hauria de ser un instrument d’integració: alguna cosa que et fa viure millor en la societat on vas a viure, o on estàs de visita. Sé que el meu cas és una mica excepcional (tot i que en conec almeyns altres dos quasi iguals, i sempre de gent que ni tansol viu a Catalunya) però he vist també molts immigrants (estrangers i espanyols) que sí han après el català, i el parlen al carrer i conduint taxis. Els boicots només acutitzen el problema, i fan el joc dels que – com el nou partit aquest tan insoportable dels Ciutadans – molt astutament no esperen res millor que de pintar els catalans com una massa de xenòfobs i racistes.
Pensat-ho una mica!….
Ciao ciao – Adriano