Josep M. Cervelló
llibreta de camp
L’equilibri de l’iceberg
Dins d’Esquerra Republicana de Catalunya, ara, i crec que sempre ha estat així, hi ha diverses “Esquerres” i totes han de poder sumar. La trajectòria d’aquests darrers anys i l’impuls polític que va saber generar una nova fornada de dirigents polítics, en especial Carod i Puigcercós, han portat al partit a quotes de representació i d’influència institucional i de discurs molt importants. L’independentisme mai no havia tingut tan bona salut, malgrat aquesta nostra tendència que sembla confirmar el mite d’aquells animalets, els lemings, que quan creixen de població es suïciden en massa llençant-se al mar. Per primera vegada el debat al si de l’independentisme pot superar aquell altre mite, el de Caïn, i les maneres i els resultats de la controvèrsia poden interessar i ser significatius per a bona part de la gent que treballa per a la majoria social que farà possible l’exercici de l’autodeterminació. Tenim l’obligació de mantenir la mirada a l’horitzó i recordar les raons per les quals fem política en un país com el nostre i al mateix temps trepitjar sòlidament el ferm de la política diària, perquè l’única manera d’avançar cap aquesta majoria social és per contacte i no per invocacions.
En Puigcercós i en Ridao, dins del debat del partit, són qui millor poden representar
L’Esquerra que té el cos arrelat a la nació més activa: el treball local, la presència municipal, els moviments socials, els sindicats, les plataformes d’activisme cultural, de defensa del territori… És un encert que, diumenge, es vulguéssin fer acompanyar per militants que treballen en aquests àmbits, que representen una renovació interior perquè tenen bona part de la seva agenda política invertida portes enfora del partit, que no han tingut càrrecs ni excessiva presència a l’aparell més organitzatiu, però que han concretat les línies polítiques d’Esquerra en els seus llocs i en els seus àmbits, gent que ha estat també a la intempèrie de les contradiccions o la que ha hagut de donar més explicacions dels errors comesos, en entorns plurals, crítics i exigents. Modestament prenc partit per a contribuir a fer visible aquest treball, on l’eix nacional i el social es fonen en un de sol absolutament indestriable, més enllà de la retòrica. És l’acció política d’una Esquerra sovint amagada sota el soroll mediàtic però que és el cos submergit de l’iceberg, on hi ha el seu punt d’equilibri, el centre de gravetat, que si es desplacés més amunt faria que tot bolqués.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Muy bonito el rollo filosófico, pero no es más que un discurso lleno de ambigüedades, contradicciones y alguna falsedad. Las otras tres candidaturas que disputan el liderazgo de E. denuncian falta de libertad y transparencia internas; que el jefe de la banda de Puchi y Ridao és X. Vendrell, alias Vendrelletti, el jefe calabrés. La candidatura Carotista se reserva 800 avales por temor a represalias. Bertran y Renyer hablan abiertamente de “joc brut” y “putxirazo” dirigido por el aparato.
Pero es que además, toda la retórica romantico-etnicista que destila tu escrito no entra para nada en el análisis del desastroso balance de gobierno que erc esta llevando a cabo en sus -nada menos- 5 consejerias.
Ahora intentan rehacer puentes con CiU porque empiezan a ver claro que el chollo del tripartito se les acaba, pero será en vano. Convergéncia conoce bien el estilo erc: infantilismo, deslealtad, inestabilidad, inmadurez.
Y los socios actuales en el tripartito están hasta el gorro de las salidas de tono diarias, y las infidelidades protagonizadas por los que tienen la cara dura de arrogarse la representación de los “anhelos” del pueblo de cataluña.
La gente no quiere palabras, quiere hechos. Y los hechos demuestran que todo el Co2 que desprende la “maquinaria” calabresa hará que el iceberg se vaya deshaciendo…
Por cierto: ¿qué puesto te ha “reservado” Puigcercós en la nueva ejecutiva?.
Saludos…
Alguns perdeu el sentit crític quan us ofereixen una cadira. Us penseu que els que vau anar diumenge sou els unics… que a les altres tres opcions no hi ha gent que “tingui el cos arrelat a la nació més activa” o que no hi ha gent que ho està fent des de l’anonimat i que no necessita signar res per a cap opció, doncs no es juga el lloc de treball. Com sempre, prepotent. En Puigcercos i en Ridau no arriben a les bases del partit perquè una munió de trepadors ho impedeix. Deixeu pas, si us plau.
Gairebé sempre he estat d’acord amb tu. Però no avui. Els que defenses son responsables al 50% (o més!) de la situació d’ERC. Han fet i desfet el que els ha donat la gana amb el suport de trepes diversos. Ara canvien uns trepes, que ja no son utils i ja estan cremats, per uns altres: carn fesca per tirar als lleons. En fi, tu mateix, que js ets grandet. Però una pregunta: si t’enxufen a dalt de tot del partit, dimitiràs de regidor, no? Si fas memoria, anys enrera l’altre regidor de Sant Boi va plegar d’un lloc més petit, només era el vostre president local.
Així que totes les iniciatives que penses prendre relacionades amb
l’eliminació del nocturn, consisteixen en escollir un cavall guanyador a
la cursa d’ERC. Ara que l’exconseller (que sembla extret d’una novel·la
de Mario Puzo) i el Molt Honorable President del Parlament havien
decidit treure’s el batxillerat, el sociata de torn els condemna de per
vida a la condició d’”autodidactes”; i tu no penses fer res, perquè
t’enganxa en plena introspecció familiar. Això només demostra que el que
escrius al teu bloc no passa de ser safareig cibernètic. Un exercici de
redacció per a gaudiment dels teus acòlits.
Però se suposa que els càrrecs electes han d’intentar fer quelcom més
que lamentar-se de les decisions del govern, especialment si en formen
part. En lloc d’això, et limites a escollir bàndol a les disputes d’ERC,
tant se val si d’un sol glop t’has d’empassar tota l’aigua de l’Ebre, el
tancament del nocturn, la MAT i el túnel de Bracons. Qualsevol cosa
abans de tornar a l’escola i que el teu company, membre de les forces
repressives privades, hagi de tornar a mirar-se les corbates d’Hermès
als aparadors de Furest… mentre les vigila.
En el acto de hoy en Barcelona de la candidatura carotista, se han podido escuchar unas “jugosas” dedicatorias por parte del Sr. Pérez-Carod-Rovira hacia la candidatura de los Srs. Puigcercós-Ridao:
Ha contrapuesto la erc responsable y séria por él presidida, a la “desorientada” y “perdedora” de los miembros del aparato a quienes ha acusado de hacerle “mobbing” y de practicar “juego sucio” para “perpetuarse” en el poder sin importarles “para nada” la gente. No se ha mordido la lengua el Conseller de la VicePresidencia y ha lanzado dardos envenenados contra su principal adversario en erc, el chulito de Ripoll: desde tener “vocación política marginal” y estar “vacía de ideas”, a promover una erc de “calçotada”, “golpes de volante”, “cambio de estrategia cada seis meses”, “tendéncia politica residual”, “carecer de cultura de gobierno”, “deslealtad” y “encadenar fracasos”.
Por otra parte, otras facciones de erc como Reagrupament.cat tampoco se andan por las ramas: acusan a la candidatura del putxi de “patética”, ser responsable de la “deriva electoral” y tener la cara dura de “sacudirse reponsabilidades”, tener más “exvotantes que votantes”, estar “ausente de ideas”, utilizar el aparato del partido para “fines inconfesables”, y un larguísimo etcétera.
Por cierto, que entre ciertos sectores de la militancia de erc corre el rumor que la candidatura EI del chico de los recados Uriel Bertran y el taxista de perpinyà Jaume Renyer, es un montaje del capi de tutti capi Xavier Vendrelletti para debilitar a la “oposición” de la candidatura puigcercosista, que resulta ser la “escogida” por el eterno y siempre derrotado candidato a la alcaldia de Sant Boi, J.M. Cervelló, el hombre de las mil escisiones, el partidario de la “lluita armada”, el funcionario “liberado” del sindicato que compagina jornada laboral con una mini dedicación en el Ayto. de su pueblo, a cambio de una no tan mini nómina.
Lo que tiene de bueno este sainete por el poder en erc es que poco a poco, van quitándose las caretas y aparecen con su rostro auténtico.
En algunos casos da risa, pero en otros produce desasosiego, temor, desconfianza y un poquito de pena, al comprobar lo miserable de la condición humana.
Molt bon post article. Salut i fins aviat!