Josep M. Cervelló

Avui fa 89 anys que van assassinar l’advocat sindicalista i polític Francesc Lairet. Sortia de casa seva per atendre una assistència lletrada a detinguts sindicalistes, entre ells el seu amic Lluís Companys i va ser tirotejat per uns pistolers que ja sabien on anava. De fet Lluís Companys se’n va assabentar quan van arribar a Maó, deportat amb 36 sindicalistes pel sinistre gobernador civil de Barcelona, Martínez Anido, durant el mandat del qual Barcelona va viure l’època de repressió més ferotge cap al republicanisme i els moviments sindicals. El terrorisme blanc, finançat per la patronal catalana i amb l’ampara política del govern civil, va assassinar dirigents com en Francesc Lairet, o més tard el seu company Salvador Seguí, el Noi del Sucre i tots aquests crims van quedar impunes. La mort de Lairet va ser seguida per una vaga general i el seu funeral va ser un acte polític refermant les seves conviccions catalanistes i d’esquerres, de fet la seva mort i després la del Noi del Sucre, van impedir, llavors, l’aparició d’un partit polític representatiu de la classe obrera i sectors catalanistes i republicans que ajuntés la qüestió social amb la nacional en un sol projecte polític, una década abans de l’adveniment de la república del 14 d’abril.

Fa certa tristesa que l’aniversari d’avui passi tan desapercebut i que els sindicats majoritaris no reivindiquin la seva memòria. Esquerra, ahir, va lliurar  els VI Premis Francesc Layret, presidits per Joan Puigcercós i que atorga el Casal de Nou Barris i que enguany han recaigut en l’Escola Valenciana i el Casal de Joves de la Guineueta. Per si algú hi vol passar la  tomba de Lairet és al cementiri de Montjuïc i hi ha un monument que el recorda al començament de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona, molt a prop de la plaça de la Universitat. La foto és del dia de la seva inauguració, l’any 1936, amb en Lluís Companys, en Manuel Serra y Monet i Àngel Pestaña, entre altres oradors. Les autoritats d’ocupació, tres anys més tard, a la fi de la guerra, van ordenar el seu enderrocament però l’arquitecte municipal Joaquim Vilaseca el va desmuntar i el va amagar juntament amb altres monuments ( com el de Rafael Casanova). L’any 1977 va ser recuperat i tornat a muntar en el seu anterior emplaçament.