Josep M. Cervelló

A vegades, en racons no gaire transitats, et trobes encara .pensaments que escapen de l’arrenglament generalitzat dels medias. Aquí en teniu un bon exemple publicat a Celobert:

La traïció dels Intel.lectuals
Xavier Diaz
El 1927, el sociòleg francès Julien Benda va publicar una de les obres més significatives de la història del pensament contemporani. La trahision des cleros esdevenia un assaig on criticava com la intel·ligència d’un país es prostituïa fàcilment als interessos de partit, dels diners, o de la comoditat i, tot renunciant a la independència, defugien la seva responsabilitat de defensar la veritat, la dignitat, la democràcia o la justícia social. No deixava d’ésser una reacció contra alguns intel·lectuals del seu temps que acabaven posant el seu talent al servei d’interesos foscos.  (Segueix)

Resulta difícil no evocar Benda en el moment en què els opinadors oficials del país, molts amb prestigi i reconeixements diversos, semblen haver-se conjurat per empènyer vers el cadafalc l’escola pública i la seva tradició democràtica. Mentre que al llarg de l’estiu de 2007 el conseller d’educació, Ernest Maragall,va encomanar a un selecte nucli de fidels la redacció d’una extensa llei d’educació, conclosa, com a màxim, a principis de novembre, presentat un document d’intencions –les bases- a finals del mateix mes, de bon principi tertulians, articulistes, opinadors de tot pelatge coincidien sospitosament en la idea que calia implantar tècniques organitzatives pròpies del marketing i management a una escola basada, des dels inicis de la Transició, en la transparència, democràcia i la participació de la comunitat educativa. Un cor de veus catastrofistes atiaven prejudicis vers la imatge tòpica del docent indolent i escaquejador i escampavenl’estranya creença sobre la pressumpta superioritat de la gestió privada enfront a l’objectivitat, garantisme i equitat d’una escola pública cada cop més qüestionada.L’historiador Pere Gabriel, un dels pensadors més brillants i decents que he tractat, m’havia expressat en una ocasió la seva animadversió per les tertúlies radiofòniques, fins i tot per aquelles amb aparença de sofisticació. Anteriorment, jo havia lloat alguns tertulians que sovint llençaven provocacions intel·lectualsd’aquelles que fan pensar. “No es pot construir la realitat des de la superfície, ni des de la temptació de pontificar”, em va venir a dir. Aquests darrers dies he recordat aquestes paraules de pura saviesa. Persones intel·ligents han enviat missatges esbiaixats i pervertits. O han fet servit les clàssiques estratègies brutes dematar el missatger –és un conflicte entre els sindicats i la modernitat-, sostenien. En altres casos, a mitges entre la ignorància, la supèrbia i la mala fe, han tractat a desenes de milers de les persones més preparades del país, d’ignorants, aprofitats, covards, ancorats en el passat, o altres coses pitjors… per oposar-se a què el mercat s’apropiï de les sesves escoles, dels seus alumnes, i del seu futur.En conec, personalment, alguns dels intel·lectuals que han caigut en el parany de deixar-se impregnar dels prejudicis neoliberals tan propis de Sala-Martín. En alguns casos, en el passat, ells mateixos havien fet de professors, i en una nova etapa d’opinadors professionalitzats, col·laboradors dels mitjans de comunicació, no sempre es resistien a la temptació del sentiment de superioritat típica dels qui se saben llegits o escoltatsper centenars de milers de receptors. Alguns, en la intimitat, arribaven a admetre que, des que viuen del que escriuen, han perdut la seva independència, i, malgrat que sovint s’enganyen a sí mateixos, segueixen les línies editorials dels qui els paguen, dels qui els lloguen, o d’aquells que els hi prometen premis,reconeixements o càrrecs públics de difícil justificació. Alguns d’ells, professionals de l’expressió, han tingut greus dificultats per explicar-me les seves funcions a fundacions, subdireccions generals o xiringuitos diversos ad hoc. Només això explica tanta coincidència, en tan breu temps, i amb un lèxic après d’alguns manuals d’escola de negocis. Hi ha altres factors, per suposat, que reforcen aquest sentiment de superioritat respecte d’aquells diplomats, llicenciats, doctors, escriptors i psicòlegs que malden dia a dia per tal que sorgeixin milers de Najat El-Hachimi. Aquesta noia de Vic, desembarcada a una escola pública on va aprendre a explicar-nosen la nostra llengua literària la seva polièdrica i complexa realitat, és dels nostres, perquè desenes de docents, i centenars de companys l’han ajudada a construir la seva pròpia identitat, en el confortable espai d’una escola on hi quep tothom, i a qui no es pregunta d’on véns ni perquè has vingut, on només importa present i futur. Tertulians de can Bassas, periodistas de TV3, o articulistes dels principals diaris, en canvi, maldenper afixar a cada escola un cartell que digui; Es ven. En molt bones condicions, amb inquil·lins. Moltes possibilitats. Ideal inversors. Molts d’aquests opinadors, han passat per una anomalia històrica. En un país profundament dividit per classes socials, s’han educat majoritàriament a unes escoles religioses, on l’endogàmia de classe resulta evident i genera un esperit de corps que fa no entendre aquells altres centres, amb professorat competent, on hi ha cada vegada més alumnes de classe baixa en un país amb diferències cada cop més etnificades.Aquesta gent, sovint de la banda alta de la Diagonal, de les bandes altes de les diagonals dels pobles i ciutats del país, té una idea nacional restrictiva, i contempla sovint, les escoles públiques com a una amenaça per al seu imaginari, com a una possible competència, i que les Najats d’aquí pocs anys els desplacin dels micròfons i les tribunes. En aquest sentit, i si mirem els noms que sorgeixen a les columnes d’opinió, i resseguim els cognoms d’aquells que posseeixen micròfons, no és difícil percebre una falta de compromís amb valors que sempre havien caracteritzat la història social del país; la llibertat d’expressió, la independència intel·lectual, la justícia social, i la igualtat. Gens estrany que aquells que creuen que Catalunya hauria d’ésser més justa, més