Josep M. Cervelló

Hi ha una manera d’entendre la política des de l’essencialisme, en que l’important són els objectius i tot està en funció d’ells. Sovint gent que s’agrupa en funció d’aquests objectius finals acusen la política del dia a dia d’entorpir la claredat de l’horitzó final. És allò de tenir una estratègia tan clara i concreta que t’ofega la tàctica i qualsevol actuació  que s’hagi de bellugar en els terrenys de la conjuntura, esdevé una contradicció – fins i tot una traició- a no se sap quins principis. Així entesa, la política esdevé un immutable que pot abocar al desengany o a la irritabilitat permanent. Però les contradiccions són el dia a dia de l’acció política, contradiccions que qüestionen la immutabilitat, que fan afinar el discurs i que allunyen la política del terreny de la contemplació espiritual. La millor de les coses que ha fet ERC, en aquests darrers anys, ha estat treure l’independentisme de les tertúlies de café i dels confortables reductes amb dret d’admissió, i posar-lo al carrer i al govern, és a dir a la intempèrie, però també  al centre de les coses que passen, i no totes les coses que passen es mouen només dins la contradicció fonamental (com dèiem abans) Catalunya-Espanya. I com deiem al darrer ple, en referir-nos a un pleit entre sindicats i política, cal asumir les contradiccions en la defensa d’interessos de diferent grau i qui no vulgui ser contradictori que no faci política i es dediqui a la taxidermia. L’objectiu no és el més determinant en la política, ni en la vida, sinó  l’itinerari que et marques per arribar-hi; és com i amb qui t’agrupes per  fer el camí i la manera de prendre les decisions en ruta. L’acció quotidiana, les propostes del dia a dia, els posicionaments concrets, les sensibilitats que expresses, són indicadors més fiables de qui ets que no pas el recurs inflamat a definir-te només per uns objectius llunyans. Aquest estadi del patriotisme retòric l’independentisme ja l’ha passat, és una malaltia infantil que a més d’un li ha deixat sotets a la cara, però que ens ha d’immunitzar per al futur i no haver d’estar condemnats a patir-ne una altra passa. Ja està tot dit en aquest terreny i ara cal construir una majoria social identificada amb un projecte nacional que entengui que s’ha de deixar anar el llastre que representa l’estat espanyol i que tindrem més benestar si ens situem com una de les nacions lliures emergents dins l’ampliació interna europea. I només hi ha una manera de construir una majoria social: per contacte social. Fa anys es va posar en circulació, dins del debat independentista,  una paràbola: per anar a fer una excursió podem llogar un autocar, serà més còmode, a dins tots serem coneguts, el podrem decorar amb banderes a les finestres i ens deixarà a la porta d’on anem. O podem anar a agafar el transport públic, allà anirem amb altra gent que no és de la nostra colla, no podrem fer tanta ostentació de símbols, segurament haurem de fer transbordaments i fer l’últim tram caminant perquè no ens deixarà a la porta. En un cas sortirem convençuts que tothom pensa com nosaltres, però segurament ningú s’haurà adonat de la nostra presència, en l’altra ens hauran vist, potser haurem conversat amb algú fora de la colla i el nostre viatge, més incòmode, haurà estat més significatiu.  L’any 2008 pot ser un bon any per a fer excursions. Jo des d’aquest humil bloc seguiré apostant per l’independentisme que va en transport públic, que practica el contacte social, que es mou en les contradiccions, que segur que no sempre ho encerta, però que fa camí, que vol ser significatiu  perquè practica politiques  noves  i apunta a cims que obriran panoràmiques més àmplíes, més lliures i més excitants per a seguir avançant com a poble. Bon 2008!