Qulasevol arròs és una paella?. Aquí només fem pastissos, i no coques? ja no existeix l´escudella?. Mostres de la impregnació espanyola en la gastronomia popular.
LA MALEÏDA SUBSIDARIETAT
El nacionalisme espanyol- que és alhora excloent, ja que exclou la pluriculturalitat, però també és “inloent”, ja que inclou en això que en diuen Espanya territoris al.lògens- també es tradueix en el camp de
la gastronomia. De la forma més corrent , simplement exercint el nacionalisme ambiental o “banal” que ho impregna tot. Els països poc forts- com el País Valencià- desapareixen del tot, i la paella, naturalment, és un plat nacional espanyol, amb el qual, fins i tot, s’ hi atreveix, des d’ Internet, Melanie Griffitth ( un plat tan espanyol que, naturalment, es fa amb xoriço).la Fideuada esdevé primer fideuà i després “fidegüá” (ja s’ escriu així).
L’ altre principi generalment aplicat és el que podríem anomenar de “subsidarietat”: catalans, bascos i gallecs som alguna cosa subsidiària dintre el sistema espanyol. Ho érem per Franco i els seus xicots falangistes i catòlics quan érem una “peculiaritat regional” i ho som pels del “PEPOE”, el disc dur del nacionalisme espanyol. Per tant, des de les manifestacions orals a qualsevol producte literari que tracti la gastronomia “espanyola”, hi sura aquest discurs, a vegades de forma inconscient, és a dir, ambiental: un discurs que ells afirmen, naturalment, com a “no nacionalista”. Els exemples, els podríem repetir ad libitum: en una Enciclopedia del Gourmet (publicada a Barcelona), s’ hi diu que “la palabra latina , pernil, aún se conservaen parte de Andalucía oriental y en Cataluña y proviene de pernam.” Primer: no és que a Catalunya es conservi un mot també espanyol, pel que sembla: hi una altra llengua, un altre món. Segon: hi ha els Països Catalans. Tercer: no solament en diem pernil, sinó també cambajó o cuixot. I fins “camon”!. Nosaltres ja tenim, al marge d’ Espanya, les pròpies “regions”.
Ara a Barcelona, quan se serveix coca de recapte i algú pregunta què és, el cabrer contesta Una espècie de pizza” La nostra subsidsierietat és fantàstica: ja travessa fronteres. Això ja està consagrat per escrit: al darrer número de la revista “Gourmets”, en un article sobre restaurants de Mallorca, s’ hi comenta que en un serveixen coca que, naturalment, és la “la pizza mallorquina” (malgrat que Ferran Adrià ha difós internacionalment les coques no les pizzes).
La mateixa subsidarietat que fa anomenar als barcelonins (incloent els guinoistes de “Vent del Pla”) “sopa” l´escudella de galets- Joel Joan, amb ironia, en diea de “gàlets”, per completar-ho-, paella a tota mena d’ arrossos (i l’ arròs a la cassola?) o pastís a tota mena de dolç (quan aquí fem coques, no pastissos). Hi ha subtitució lingüística- l’ espanyol desplaça el català- i substitució culinària- els noms autòctons tendeixen a desaparèixer-.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!