La poètica rosa pot ser englantina, pot ser grataculs…Article, si pot ser, per llegir amb el so d’ una rebétika.
QUÈ ES POT FER AMB UNA ROSA?
Després de l’ orgia rosística de Sant Jordi,o de l´explosió de Girona temps de flors, ja sabem que la rosa significa una diada cultural i amorosa (cada cop més mercantilitzada i espanyolitzada), un país (a Escòcia, el gran arquitecte Mckintosh, inspirador del noucentista gironí
Rafael Masó, l´utilitza com a leit motif al disseny dels fantàstics salons de te, tot i que sembla que la rosa representa Anglaterra). Però la rosa , sota diverses formes, també es menja. A tots els socs i basars àrabs i marroquins hi haureu vist saques curulles de petits i perfumats capolls de rosa, que es fan servir per perfumar
la cuina. En aquests mateixos països l’ aigua de roses destil.lada pot formar part de nombrosos plats, salats o dolços. O l´ aigua de roses per aplicar a la pell (tal com feien les àvies presumides) que encara se sol vendre a les nostres farmàcies en característics flascons blaus, o bé, en ampolles més grosses, a les botigues marroquines.
Els romans i els antics perses ja utilitzaven les roses en
la cuina. A l’ Europa cristiana el primer testimoni de la utilització de les roses ala cuina el trobem al Libre del coch de Metre Robert, el Ferran Adrià del segle XV. El cuiner de la cort de Nàpols, la més refinada del Renaixement, ens hi presenta una “búrnia de roses i figues” que, en llenguatge gastronòmic modern seria una terrina. El molt búrnia (o albúrnia), que vol dir recipient de terrissa, és català i ve de l´àrab, per tant, queda clar l´origen català-valencià-balear del plat. En algunes botigues, a més, hi podeu trobar una delicada confitura de roses, una elaboració tradicional a Bulgària, Grècia, Turquia, etc. La primera vegada que me’n varen oferir, en una cas,a va ser Esmirna (l´actual Izmir turca, encara plorada pels rebètikos dels exiliats grecs que en canten la melancolia de l´ exili, o en honor a la seva ciutat, elaboren unes famoses mandonguilles) i és com si, en tastar-la, hagués penetrat a la porta amagada de les Mil i una Nits. Com que no sempre en trobo, la substitueixo per confitura de fruits del roser salvatge, que tenen el nom poc poètic, tan en català com en espanyol, de grataculs -el nom ve de les petites llavors, que cal rebutjar a l´hora de fer al confitura, si volem evitar l´efecte al.ludit- ja que són irritants-; però això sí, esdevingut mot ultrapoètic i jocfloralesc sota el nom d´”englantina” En anglès hi ha un nom similar- al primer, si bé el me´s corrent rose hip, i en espanyol el ben curiós d’ escaramujo, que sembla com un renec. En alemany- país del qual procedeix la confitura de grataculs que es pot adquirir en alguns supermercats- procednet , més concretament, de Francònia, és Hagebutten: és , doncs, una gelea de fruits del roser salvatge o gavarrera, la Rosa canina dels botànics, que madura a finals de l’ estiu i a la tardo i fins i tot, si és ben madura, es pot menjar en cru, tot i que els experts diuen que els grataculs de més qualitat són els de
la varietat Rosa rugosa. És fàcil de cultivar a casa: jo en tinc un en un cossi a
la terrassa. També se’n fa una infusió, igual a com les roses es posen als tes i s’ en fan licors, sigui a la Xina, a Grècia o a Menorca. Sembla que aquest licor de roses menorquí, propi d’ algunes famílies en ocasió d’ un bategi, vindria, precisament, de Grècia, per la possible presència hel.lènica a l´illa, com també s’ escau a Cadaqués i l´Escala- com Contos- on, encara avui, alguns cognoms llueixen el seu origen grec. Amb aquest fruit es poden fer, a part de confitures i gelees, salses per a caça o pastisseria, sopes dolces, pastissos i cremes i púdings: fet amb tapioca és exquisit i sorprenent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!