Perquè els anglesos l´anomenen "llagosta noruega"?. Són els internacIonalment famosos scampi, o els langoustines.
ESCAMARLÀ, CRUSTACI GUSTÓS
L’ escamarlà, Nephrops norvegicus, de la família dels nefròpids, és un crustaci decàpode de 13 a 20 cm de llargada, amb la closca dura i carenada a les pinces i al cos per espines atapeïdes. Recorda un petit llamàntol. Té una coloració propera al taronja, i és més intens al dors i a la base de les pinces. Habita els fons fangosos de 4o a 2oo cm- per això la seva pesca és recent, amb el procediment de l’arrossegament-. Es tracta d’ un dels mariscos més estimats. Però això és una cosa molt recent, gairebé de la guerra ençà. En efecte: el seu nom és una invenció popular ("escamarlar" vol dir eixarrancar les cames, i un home "escamarlat" és prim, llargarut i cama-llarg). No surt recollit al Diccionari Català-Valencià-Balear. No apareix, tampoc, en cap dels manuals antics de cuina , ni tan sols al Llibre de la cuina catalana de Ferran Agulló (1935). A la resta de Països Catalans es tendeix a adoptar el nom és corrent, però hi ha els alternatius, a la regió de l’ Ebre, de garangan, gadaganc, galagant i altres. Sota el nom italià de scampi són coneguts internacionalment, superposant-se als anglo-saxons Dublin Bay prawn i Norway lobster (gamba de la Badia de Dublin i llagosta de Noruega, respectivament). El fet que a la Gran Bretanya rebin tots aquests noms, incloent l´encara més corrent de scamapo (plural scampi) i també langoustine, es deu a què en aquest país mai no han estat gaire apreciats; de fet ni el saben cuinar, i de l´única manera que potser es pot trobar és bullit. Actualment esl norwgiaan lobster ja es cultiven, justament a Noruega. En francès se’ls coneix per langoustines (nom que presta a confusió) i, en argot simpàtic, com a "Demoiselles de Cherbourg" (o de Caen), i també , fora de la restauració, per Homard de Norvège. En espanyol el seu nom és cigala, pres del català (però, en canvi, la cigala de mar, en la nostra llengua, és un altre marisc). En basc és zigala,o amarratz i en gallec langostiño , i lagostim en portuguès.La Condesa de Pardo Bazán va escriure que els escamarlans no valien gran cosa, i Caius Apicius- un altre escriptor gastronòmci gallec- li retreu que, de fet, potser no n’ havia menjat mai. Molts creiem que l´escamarlà és un dels millors crustacis del mar, amb un gran avantatge sobre gambes i llagostins, i és que malgrat la congelació la seva textura i aromes es conserven molt bé, segurament gràcies a la grossa closca que el protegeix. La seva àrea de difusió va d’ Islàndia i la Costa brava a les costes del sud de Portugal, passant per les Hèbrides d’ Escòcia i les costes angleses. A la Mediterrània pràcticament només es troba a les costes catalanes del Nord i a l´Adriàtic. Els millor exemplars poden atènyer fins a 25 cm, però els que trobem al mercat, actualment, són molt més petits.Solen viure en caus i amagatalls, sobretot les femelles; aquestes són millors de gust que els mascles, i si són ovades o “rimades” (com es diu a Cadaqués, de rim o raïm; en anglès berried), aquestes ovades són un ingredient magnífic per a una picada o salsa.Els escamarlans es poden fer a la brasa, a la planxa (amb sal i pebre), migpartits i recoberts amb allioli suau al forn, bullits, guisats en tota mena de plats de mar i muntanya- amb pollastre, ànec, peus de porc…-, arrebossats (a l´estil italià) i no ha de mancar mai a l’ arròs a la cassola o a la paella d’ arròs a la catalana.
NOta: gràcies sobre la informacIó dels scampi arrebossats deEscòcia (que coneixia d’ Anglaterra); és una versió dels italians scampi fritti.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Grácies per l’aclarimet ampliament complementat com és habitual en tú. També comentar-te que a Escócia també he vist granjes d’escamarlá i que allá, que precisament és l’orígen més comú de l’escamarlá dels nostres mercats, prácticament, com molt bé comentes, no en fan gaire cas, culinariament parlant. Es producte per ser exportat. Si que és curiós, que els mateixos escocesos han mig popularitzat una plat a base de les cues pelades d’escamarlá i arrebossades molt cruixents, quasi com una crosta, acompanyat d’una amanida verda ó simplement presentats sobre unes fulles d’enciam dins una espécia de petit cova. Al plat l’anomenen "scampi", així que pren un dels noms que esmentes de l’escamarlá. Segons varen explicar-me allá, tot plegat va surgir els anys 70 pel fet de poder donar sortida als escamarlans trencats, doncs no eren válids per l’exportació.