Com va escriure el poeta en relació a la mort d’ un dictador llatinoamercià, n’ hi ha per creure en Déu o, pel que fa el cas, en Al.là.
La nació àrab té moltes virtuts, ha acumulat moltes glòries i molts sofriments. Però té un problema greu i persistent: producte, potser, la intolerància del desert (com Castella, poble de l´estepa) unida a uan lectura també intolerant i expansiva de l’ islam- que sosté que només l’ àrab és la llengua de Déu-, cosa que ha fet que tant històricament com ara, totes les nacions i pobles no àrabs però islamitzats haign estat també arabitzats per la força. No hi ha cap país islàmic que respetic els drets nacionals sigui dels berbers o tamazigs, dels kurds, desl arameus, dels turquesos o de qualsevol altra nació. Llengües més poderoses i que han pogut sobreviure en comptar amb un estat, com el turc, el malai indonesi, el persa o l´urdu, ho ha feta a costa d’ una profunda arabtizació que, sovint, les ha desnaturalitzat. Aquesta linguofòbia coincideix punt per punt amb la dels francesos i els espanyols, que han esmercçat segles a extermianr el català, l´occità, el lleonès, l´asturià, l’ aragonès, el gallec, el basc, el bretó, el flamenc, l´alsacià o el cors: i s’ ha de dir que amb un èxit considerable i en la major part de casos definitiu. No n’ hauríem de dir , de tot això, lingüicidi, etonocidi cultural o genocidi cultural (i a vegades de l´atre, com foren Monsegur o e, el 1707 o el 1714).
França i Espanya, davant d’ aquesta condmena del genocida anti-kurd estan de dol: sempre han defensat i defensen els interessos estatalas. El cas més clar és el de socialistes i comunistes que, històricmaent, han tingut fòbia a qualsevol dret nacional i lingúistic: el PSOE i el PSC es declaren no nacionalistes- en el segon cas català-, quan és evident, en canvi que són nacionalistes d’ estat, espanyols fins a la medul.la (no és nacionalisme espanyol proposar, com el gemaníssim de Maragall, una tercera hora d’espanyol o la desaparició del dobalte a TV3, o el fet que el cataà no sigui llengua oficial, l´únic cas d’ Europa d’ una llengua parlada per 9 milions de persones?).l El secretari general dels socialsites catalans- aquesta bombarda obsoleta i antiquada, com tots els partits socilalisites, que caldria refundar del tot-, Joan Ferran ha declarat sovint que defensar els drets nacionals de Catalunya és un "anacronisme" (una "cabòria", segons Montilla) ja que el món va per uns altres camins. Que Santa Llúcia li conservi la vista, a ells i als seus companys comunistes, ecosocialistes, populistes, "cosmopolites" i "ciutadans del món": mai com en la nostra època , però mai, tantes nacions, petites, mitjanes , petítíssimes i grans, ha assolit la seva indepedència: Finlàndia, Noruega , Irlanda, Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Armènia,Bielorússia, Estònia, Lituània, Letònia, Kazakstan, Uzbekistan,Turkmenistan,Timor Oriental, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, Eslovàquia, Montenegro i, pròximament, Kosova, Voivodina, Escòcia (ja quuasi lliure) o Quebec i Flandes (pràcticament lliures). Només queda Catalanya; serem l´excepció del món civilitzat?. Espanya, França i els seus aliats- com els socialsites, els "ciudadanos", els peperos, els de Fernando Savater i "El País"- ens faran desaparèixer definitivament del mapa?. De moment s’ hi esforcen tot el que poden, però és segur que molts continuarem emprenyant. Com deia el cantant occità Martí, "aquest és un poble que no vol morir", encara que estem ja minortizats en el nostre propi territori. Que ho sàpiguen els nostres enterradors del PSOE o PP, del PSF o de la UDF. No sempre ha de prevaldre la força, encara que es legtimimi en "democràcia" i en "Constitució". Als que ncontinuem fidels a la llengua i al desig de llibertat- que potser són mes dels que creuen o creiem-, no ens poden pas tancar en un camp de concentració. Hem de lluitar fins a trencar amb la monstruosa discriminació que ens fa "espanyols" per força, ens esborra del mapa, ens espolia l´economia, ens discriminen amb inversions i infrastructures i en drets lingüísitics. Estics segur que hi ha socialistes, comunistes i fins populars democràtics que algun dia, a Catalunya, es rebel.laran i, com a mínim, voldran que els que no pensem com ells- perquè volem la llibertat i els mateixos drets lingüístics que ells tenen amb el seu castellà- no siguem discrimiants – i fins criminalitzats, boicotejats i perseguits- pel l fet de ser catalans, valencians o balears- . Del contrari, això que en diuen "democràca espanyola" – o catalana, tant se val, perquè la Generalitat és sovint còmplice i executora d’ aquesa discriminació-, serà només "espanyola".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!