BONA VIDA

Pot existir la cuina catalana sense la llengua?.Pot existir la cultura catalana sense la llengua que li dóna nom?

QUAN NOMÉS ENS QUEDA LA CUINA

Hores baixes per la nostra llengua i la nostra cultura, que Espanya, cosa que porta inscrita en els seus gens, intenta exterminar: si l’ extremo-dreta del PP ho deixa clar, la dreta (quès és , sinó?) del POSE l´hi nega l´ús i el nom, si més om al País Valencià. El “Defensor del Pueblo”- espanyol, és a dir, castellano-andalús-, naturalment, ens diu que, pel so fet d’existir i parlar creem una “desigualtat”. I allò que l´ estatut andalús pot tenir, amb les mateixes paruales, el català no. Ni Goebbels ho hagués fet millor.  El PSOE  és l’ hereu aplicat de méss de cinc segles d’ intent d’ extermini de la llengua i la cultura de catalans, valencians i balears. Voler ser dependent és mantenir aquesta cretinitat ignominiosa, i avalar, al País Valencià, els atacs a la llibreria de la Universitat o a la 3 i 4, que han estat contans. O les multes o vexacions per parla en la nostra llengua i fins per portar documentació en català- tal com ho ha fet els Mossos d’ Esquadra, fent de Gossos d’ Espanya-. Només ens quedarà al cuina?. Però la cuina, sense llengua no és res: fa pena veure-la maltractada i ignorada als llibres o a les cartes dels restaurants, on hi ix l´espúria “fidegüá” (sic), l´”arroz abanda”, o l’ “escalibada” i altres injúries  patuesitzants a l´ortografia. I fa angúnia, per exemple, veure com un escriptor-vedette pro-socialista de “La Vanguardia” i de Catalunya Ràdio, renunciant als noms de la llengua que ha creat uns plats, anomena l’ “Arròs a la cassola” de tota la vida (amb sépia i costelló, a l’estil de Girona), com a “Arroz  caldoso con sepia y costillar de cerdo”: quin gust pot tenir un plat rebatejat en una llengua que li és estranya?. I quin gust, també des l ‘emissora teòoicament en català que paguem entre tots que s’ ens martiritzi cada setmana la llengua amb el !”hi ha que”, “bodega” (celler”, “catar” (tastar) i i altres barbaritats?. Quin abús és aquest, ja generalitzat de la “sopa de galets” (escudella)” la  (“paella” (arròs) o el “pastís” (coca)?, com veiem fins i tot a les telenovel.les, com Vent del Pla. Què  és això del “suquet de cigales” (escamarlans) d’ un llibre de cuina del cuiner de TV3?. Perquè hem de menjar “broixetes” i no enfilalls o broquetes?. Perquè `hem de suportar uns gastòronoms , comunicadors, crítics gastronòmics  majoritàriament incultes i espanyolistes, o a tot estirar regionalistes, la forma de ser espanyolista a Catalunya?. No se’ n salva cap mitjà., de l´·”Avui” o Catalunya Ràdio fins, fins a “El Periódico” o “La Vnaguardia”. Com sap qualsevol persona intel.ligent, els autoanomenats “no nacionalistes”, cosmpopolites, ciutadans del món i altres espècies afins, són, en realitat uns nacionalistes espanyols que no necessiten ni demostrar-ho: és, si de cas, perquè ha estat perseguit i és ocult, el patriotisme català, valencia`o balears el que s’ ha de manifesta  explícitament.
Una cultura culinària com aquesta que, a més , disposa dels primers receptaris i manuals –

com són el Libre de Sent Soví, del segle XIV- potser el primer receptari europeu- o el Libre del Coc, de Mestre Robert (cap a 1470)  un dels receptaris més importants de la història del gust a Europa i , fins i tot, el més significatiu, no es mereix això.
La cuina catalana, i la cultura catalana, eixisteix en funció de

la llenuga. Sinó som, simplement, espanyols, una regió d’ Espanya. No som di Escòcia, ni Irlanda, ni Croàcia- ni tan sols Euskadi-, amb altres senyals d’ identitat poderoses que superen la pròpia llengua. El nostre únic instrument- i l anostra gran aportació al món-, doncs, és la paraula i el català encara perseguit, minoritzat i sense cap status d’ oficialitat operatiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!