L´any que vé celebrarem l´aniversari de la Renaixença: l´allioli en constitueix una salsa-sïmbol.
Durant la Renaixença, l’ allioli no solament és una salsa ben consolidada, sinó que és percebuda com a salsa catalana per excel.lència. Joan Cabrisas, autor del llibre Nuevo manual de la cocinera catalana y cubana (l’ Havana,1858) ens parla de
la “Salsa a la catalana dicho (sic) alioli agiaciete”. A la presentació, adreçada “Al público”, hi dóna una gran rellevància: “Si eres aficionado al país del buen vino (Catalunya), no te faltarán reglas para condimentar la Escudella, el celebrado Platillo, y sobretodo el non plus ultra del Alioli que tan bien adereza la carne como el pescado, la volatería como los caracoles, la verdura como las legumbres, en fin es una especie de salsa universal que conforta el apetito y alegra el corazón”. Ni Frederic Mistral, líder de la Renaixença occitana, que contemporàniament va dedicar un text a l’ allioli, i fins va dirigir un periòdic amb aquest nom (“L’ aïoli”) ho va fer millor. Daudet, provençal tòpic, també s’ hi refereix, i Maurras se’n delia. La dreta en ple, doncs, cosa que fa veure que el moviment occità va anar de mal borràs.
Tornant a la Renaixença, l’ autor de La cuynera catalana- el primer manual modern de cuina catalana, amb una clara consciència nacional (1835) també dóna, naturalment, una recepta d’allioli, del qual diu que és
la “Salsa a la catalana dita alioli”. El fa amb alls, oli i suc de llimona o de taronja agra (com es feia a la meva comarca).
L´allioli és la sala més típica de l’arc mediterrani, el trobem d’ Occitània a Alacant, passant per les Balears. És, doncs, una autèntica salsa nacional pel que fa a l´espai lingüístic i cultural. N’ hi ha altres versions més o menys similars i, especialment, la skordalia (salsa d’ all) grega, que com alguns alliolis catalans, es rebaixa amb pa, patata, fruits secs, etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, l’hem tastada, és més suau i clareta que alguns alliolis