Quin és l´origen del cigaló o carajillo?. El cert és que allà on sembla més típic és a Catalunya, on se sol fer d’ una forma particular- també se’ n fan d´excel.lents a Galícia-, i es podria relacionar amb Cuba, com les havaneres i el cremat; originàriament, aquesta beguda reconfortant es feia amb rom.
Cigaló,cremat, cremadeta, cassoleta, calmant, cafè licor
CARAJILLO
Aquesta popularísisma beguda- sobretot als bars-, coneguda més comunament sota el nom de “Carajillo” (nom d’ origen espanyol amb una al.lusió a l’ òrgan sexual masculí, segons uns, o originat de l’ expressió “corajillo”, segon altres) sembla que té un origen català, potser barceloní i relacionat amb els treballadors del moll, alguns d’ ells d’origen espanyol. No tots ho eren, però, com ens ho mostra la poesia de Salvat Papasseit. Una altra teoria sosté que es relacionaria amb el cremat- tenim, de nou, la connexió catalana-, que quan es beu dóna “corajillo” (coratge), que hauria passat a “carajillo”, diminutiu de l´òrgan sexual masculí. Una falsa etimologia, crec que deguda a Josep M. Espinàs, és que vindria de l´expressió “una copa i un cafè, que ara guillo” (del tot improbable, és clar).
La relació amb el cremat em sembla força plausibles, El meu avi, pagès, es preparava –sempre després de menjar, els dies de festa- una típica copa de vidre gruixut amb rom calent, al qual hi afegia el cafè. El rom, per cert, era de la marca “Nerita”- que encara existeix, i és fabricat per Bardinet, una casa occitana de Bordeus-
Tot i que el més normal és prendre-la després d’ un àpat, hi ha gent que la beu a mig matí, sobretot a l’ hivern. O com a primera col.lació, io siguui, desdejuni o “matar el cuc”. També s’ en diu cigaló, paraula, viva però que, originàriament, es referia a “una copeta o gotet de licor”(DCVB), i està documentada almenys des del 1906, ja que en parla Emili Vilanova. Cal dir que la combinació de cafè amb algun licor no és pas exclusiva dels Països Catalans: ho trobem a Itàlia (corretto, amb grapa), a França (amb algun tipus de brandi o conyac) i a Irlanda (amb whisky).
Els licors més habituals segueixen la moda: primer es feien amb rom, o be amb anís, més tard amb whisky; n’ he vista amb cream de whiskey (Bayleys i similars), amb licor de crema catalana, amb menta…
Al País Valencià es fabrica, des dels anys 20, un “Licor Carajillo” embotellat (destil.leries Juan Segarra, Xert); té cafè, rom i sucre, amb 30º.S’ explica que els avis del fabricant, la Vicenta Ortí Ferreres i Julián Segarra ferreres, eren aficionats al cafè i al licor, respectivament, i d’ aquí va néixer la unió. Es beu fred, amb glaçons, o calent. A la zona se’ n diu també “calentet”, “calmant”, “llevapenes” i, per donar glòria i honor a Espanya (característica d’ alguns ciutadans), “cafè español”. El propietari ens suggereix fer un flam d’ aquest licor, substituint un got de llet per un got del mateix.
És, de fet, om un “cremat” embotellat, que es coneix també en aquesta zona, així com a la de la Costa Brava (si bé originàriament, el cremat català els mariners el feien amb aiguardent de canya). A les Balears, un licor similar s’ anomena, justament, “Calent”. De fet, el cremat dels pescadors balears, catalans i valencians, és paral.lel al carajillo, ja que sempre inclou cafè, així com rom o aiguardent, i a vegades brandi. Hi ha elaboracions valencianes (i alguna de balear)tradicionals de tipus industrial, a part de l’ esmenta “Carajillo”, com són el “Calmant” “Crema de cafè” o el “Licor de cafe” o “Cafè licor”, tan típic de els festes de Moros i Cristians.
La gent d’ abans sempre en bevia de rom, però molta gent ja s’ havia passat a l´anís i, cada cop més, al brandi o “conyac”. Sovint, també, es cremava o flamejava el rom a la mateixa copa. Aquells cafès i roms se solien servir en una característica copa de vidre molt gruixut, com ja he comentat.
Alguns bars “elegants” es neguen a servir el “carajilo”. Semblantment, els “elegants” (més aviat puritans) britànics sembla que no poden acceptar el significat del nom (petita cigala, piu, vit, membre viril…), ja en un llibre de cuina redactat per mi i publicat en anglès originàriament (Traditional Catalan Cooking) el traductor va deixar així la definició de la recepta (que ja explicava tal com he dit més amunt):”The traditional Catalan name cigaló is rapidly being displaced by the Spanish term carajillo (fins aquí la correcta traducció del meu text): “the attentive reader will, by now,not be all surprised to learn, that both terms refer to what little boys have and little girls haven`t”…. Això darrer, és clar, és la collita del traductor, altrament excel.lent.
Amb el carajillo (pronunciat originàriament, en correcte català, “caraquillo”) sé laboren altres preparacions, com un excel.lent gelat, i com hem dit- si més no amb el licor-, un flam.
El cafè, antigament,, es feia amb un ansat i utilitzant una “barretina”, és a dir, que era un cafè suau, d’ infusió. Val a dir que la primera matèria no era d’ una excessiva qualitat: no eren bons els cafès (solien ser torrefactes), i, a més, s’ hi barrejava xicòria. Ara, és clar, el carajillo o cigaló es fa amb un cafè expresso. Seria impensable d’ una altra forma.
Segons les comarques, hi ha diverses expressions per indicar carajillos o graus d’ alcohol: “gotes” (“cafe`amb gotes, terme emrpat en els fulletons que anuncien excursions per a jubilats) i altres girs.
Pel que fa al cremat, originàriament és una beguda típica dels pescadors de la Costa Brava, creada a partir de l’ emigració a Cuba, esdevinguda molt popular en tota mena de festes, presentacions i cantades d’ havaneres, a vegades amb el nom de “rom cremat”. Els mariners balears i valencians també feien cremats o cremades de rom o brandi.
El “carajillo”, per la seva naturalesa, no apareix en cap receptari. De fet, que sàpiga, el signant va ser el primer autor a incloure la fórmula en un llibre de cuina (al vol.VI de La cuina catalana,1996).
A Espanya i a Galícia es fan carajillos d’ una forma diferent. En algun cas (com a Lleó) s’ hi posa més cafè, o bé s’ hi afegeixen els ingredients del cremat- pela de llimona, canyella de canó, grans de cafè-. En algun bar de Madrid se’ n fa algun de famós, si bé a l´estil gallec.
Finalment, sobre el “carajillo de vi” de l´Alta Ribagorça, no en tinc prou notícies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Mallorca li diem rebentat. El més conegut és el de rom (si pot ser Amazones), però també és habitual fer-lo de conyac.
rebentat també es diu al País Valencià
El lingüista reusenc Joaquim Mallafrè defensa que l’origen del carajillo és el costum que hi havia en els cafès de què un cambrer passava entre les taules dels parroquians amb dues gerretes de licor -aiguardent, anís, rom…-, d’una de les quals, a voluntat del consumidor, n’afegia un rajolí a les tasses de cafè que s’hi havien servit i, d’això, en deien perfumar i, en conseqüència, el cafè inicial esdevenia un perfumat.
PERFUMAT HO HE SENTIT A DIR, AIXÍ COM CAFÈ AMB GOTES
De fet, he citat aquest article al bloc que estic fent sobre curiositats lingüístiques dels territoris de parla catalanes. http://atotallengua.wordpress.com/2012/06/26/ara-va-de-bars-2/
Si el voleu llegir o fer-ne alguna aclaració, n’estaria encantada!
Ara que us conec, us seguiré de ben a prop…
agraït pels vostres comentaris i cites!
nmolt agraït, estimat amic. Continuo penjant posts
No coneixia el blog. Interessant i casolà. Molt de la terreta. No obstant, mentre que no s’estudie en més profunditar anem a deixar de banda l’oritge. Més que tot perquè a la Comunitat Valenciana hi és arrelat de molt antic. Una costum que no es perd ni a l’horta de València. Jo la practique amb les diferents colles que tinc.
Bon cap de setmana a tots
molt agraït, estimada amiga. He publicat tres llibre sobre la cuina valenciana, de la qual en sóc un gran admirador
Cigaló? NO!
Carajillo? No!
El nom correcta és: Caraguillo!
Origen de Caraguillo:
Fa cent anys els transportistes ”traginers” repartien les mercaderies amb els cavalls i els seus carros, i en els desplaçaments llargs, es feia parada a la fonda ”bar” els dos traginers o responsables del carro, es tornaven, primer entrava un i l’altre esperar a fora amb els animals i la càrrega.
L’hivern, quan entrava el primer li deia al cambrer, posem un cafè, amb una mica de conyac per refredar… Que ara guillo!, tinc el company a fora, i fa fred! (guillo, guillar, en català, és marxar.) en entrar el segon ”conductor” el cambrer de la fonda ”bar”… li digué: Què?… Tu també vols un ‘Que ara guillo’?
Amb el temps es va anar repetint i d’aquí ve el nom de ”caraguillo”. No pas, carajillo, i menys encara, cigaló.
Penseu que carajillo ve del castellà carajo! Expressió que s’utilitzà a l’edat mitjana, era per enviar un mariner “com a castic” a dalt de tot del pal major d’un vaixell, on hi havia una cistella de guaita, aquesta cistella li deien carajo…«Vete al carajo!».