A l´Edat Mitjana, a Catalunya, els prínceps considereven que l´art del convit era també un art reial: heus aquí la descripció, per part de Ramon Muntaner, d’ un magnificient àpat a l´Alfajaria de Saragossa.
L’APORTACIÓ CATALANA A
LA HISTÒRIA DEL MENJAR: UN CONVIT REIAL
Malgrat la nostra migradesa demogràfica l, la pèrdua de l´”imperi pirinenc” i altres circumstàncies inherents a un petit estat medieval, sorprèn poderosament la capital aportació de la cultura catalana-valenciana-balear al patrimoni gastronòmic europeu de
la Baixa Edat Mitjana i inicis del Renaixement: i ho testimonien els textos literaris i la projecció de la nostra cuina, a través d’ obres cabdals com el Libre de Sent Soví, el Libre d’ aparellar de menjar, el Llibre de totes maneres de potatges de menjar, el Libre del coch de Mestre Robert, les obres
d’ Arnau de Vilanova, el Libre de totes maneres de confits, l´Speculum al foder, l’aportació de Francesc Eiximenis , les Ordinacions de Pere III el Cerimoniós i, naturalment, el Tirant lo Blanc. A l ‘avançada Itàlia del Quatrrocento, amb Mestre Robert, cuiner que triomfa a la refinada cort de Nàpols, o els Borja senyorejant a Roma, la cuina catalana és cuina de referència, mentre que, per exemple, França està ben lluny de la seva futura esplendor i Castella (o Espanya, segons nom actual) no té cap receptari fins pràcticament el segle XVII, i el que s’ hi escriu o publica és deutor de fonts catalanes i italianes. Tot això és possible, es clar, mentre la Corona d’ Aragó és un estat-confederació independent i, segons l’ esmentat Pierre Vilar, una de les primeres nacions d’ Europa que ho és i en té consciència, i s’ acaba – fins a la Renaixença- a través de la pertinença a Espanya.
Catalunya va poder crear una norma perquè era un estat i tenia un poder propi, i els reis de la Corona d’ Aragó representaven el lligam amb el país, com ho expressa, de forma molt gràfica, Ramon Muntaner, parlant de com els reis catalans -a diferència d´ altres, com els de Castella o Espanya ,no són “senyors de llurs vassalls, que ans los són companyons”- avui parlaríem de valors democràtics-, i no solament comparteixen els convits amb els seus súbdits, sinó que es mengen els menjars que en reben. Però també exerceixen la seva autoritat a través de la litúrgia de la taula, com descriu, de forma prolixa i detallada en escaure’s una cerimònia d’ ordenació de cavallers i autocoronació a Saragossa, seguida d’ un solemne convit a l´ Alfajeria (el luxós plau d’ origen àrab) al qual ell mateix cronista assisteix: “E hac-li hom aparellat a la banda dreta, a la taula, qui avia divuit palms de llong, llunyet, de la part dreta, son germà so senyor infant En Joan, arquebisbe de Toledo; e de l´altra, pus llunyet d’ ell, sec (=segué) l’arquebisbe de Saragossa e de l’ arquebisbe d’ Arborea. En en altra taula assegueren los bisbes; e en altres, los abats e priors. E puis, de l´ altra part, de la part dreta, seïen tots los rics-hòmens qui aquell dia eren estat cavallers novells, e aprés seïen tots los cavallers novells qui aquell dia s’ eren fets cavallers novells. Així que el senyor rei seïa tan alt, mes que tots, que tots lo veïen. E aprés fon ordonats nosaltres, ciutadans, qui siguem ensems molt ben ordonats, que cascun hac aquell lloc que los tanyia. E cascun ordonaren servidors nobles, e cavallers, e fills de cavallers, que servien cascun segons que a la solemnitat e la honor de cascú pertanyia”. Heus aquí, ben expressats, la jerarquia social, l´ ordre del món.
Però també els rituals de la convivialitat i la gentilesa: “El dit senyor infant en Pere volc ésser, aquell beneït jorn de Pasqua, majordom…Ell son cos el senyor infant En Ramon Berenguer donaren aigua a mans al sit senyor rei; e fo-hi ordonat que el dit senyor infant En Ramon Berenguer servís el senyor rei de la copa”. Ens sorprèn, encara avui, la teatralitat medieval, que converteix el convit en un autèntic espectacle “E el senyor infant en Pere, ab dos nobles que ab ell se tenien mà per mà e ell al mig, ven primer , cantant una dansa novella que hac feta; e tots aquells qui aportaven los menjar responien-li. E con fo a la taula del senyor rei, ell pres d’ escudella e féu la creença, e posà-la davant lo senyor rei; e puis féu atretal del tallador”. A part de l’ aiguamans, que ja coneixem, hi apareix la cerimònia de “fer la creença” (credença), que consistia a tastar el, vi, l´ aigua i el menjar del sobirans a fi que no fos enverinat- un ritual del qual també en parla el coc Mestre Robert-. Però no content amb això,l´ infant converteix el servei en una autèntica performance teatralitzada. A cada plat, canta una nova, dansa, cançó o sirventès, novellament composats i, per si no fos poc, amb cada serveix, es canvia d’abillament :“mantell, cot amb penes (=folradura) d’ ermini, de drap d’aur ab motes perles” assistit pel seu joglar: “ tot aital orde tenc a totes les altres viandes que s’ hi donaren a menjar; que en cascun menjar que aportà deïa una dansa novella que ell havia feta, e hi donà vestits, a cascuna vianda, molt ric e honrats, e donaren-s’hi ben deu viandes”. A continuació els nobles i cavallers i altres servidors serveixen la resta dels convidats molt “complidament”.
(Del llibre de
Jaume Fàbrega El convit del Tirant. Cuina i comensalitat, de l´Edat Mitjana a Ferran Adrià (
Pagès Editors, Lleida, 20007.Premi d’ Assaig Andorra)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!