Què té a veure el tofu amb els peus de porc?. Potser més del que ens podria semblar.
Els més eixelebrats propagandistes de
la “Dieta Mediterrània- desapareguda cap als 60, quan vàrem deixar de ser pobres- i, per tant, convertida en un pur motiu d’ especulació comercial, mediàtica o de dietistes, metges, cuiners i comunicadors ociosos o ignorants-, entre les seves meravelles ens en diuen que és la “més sana del món”. No deixar de meravellar-nos aquest maniqueisme, però si parlem en aquests termes, això és una falsedat. Informes solvents d’ organitzacions sanitàries- lligades a la OMS-, ens diuen que, si de cas, atenent als diversos paràmetres- qualitat de vida, manca de malalties,i, sobretot, longevitat-, la dieta més “sana” del món” és
la japonesa. I dintre del Japó, els habitants de l´illa d’ Okinawa són coneguts pel fet de tenir una menor quantitat de malalties cardiovasculars i d’ altre tipus i de tenir la més gran longevitat. Els uchinanchu n’estan molt orgullosos, enfront dels yamatunchu (japonesos), ja que són una nació amb una història i una llengua pròpies. I una cuina excel.lent : me n’ agrada, especialment, la sopa de peus de porc que un amic d’ allí, que viu a Nova York, em va fer tastar (Ashitibichi, en okinawès). Dons bé, tornant a la salut: s’ ha relacionat la plàcida vellúria dels habitats de l’illa al fet que consumeixen el doble de tofu (mató , brossat o brull de soja) que al Japó. Els vegetarians, que el varen posar de moda, o els adeptes a les cuines orientals, estaran d’ enhorabona. Ara bé; resulta que la cuina d’ Okinawa també fa un gran consum de porc, més que la mitjana!. I no solament mengen sopa de peus. Per tant, tornant al principi, deixem-nos de “medicalitzar” la cuina,
com diu el Dalai Lama, a cada poble la seva religió i cultura, i , per tant, la seva alimentació. No som okinawesos, i per molt de tofu que mengem, segur que no viurem més, perquè els fets són molt més complexos. Ara bé, si us agrada aquest anomentat formatge de soja, no us n’ esteu: pot ser una guarnició agradable, per exemple amb uns espinacs, afegint-hi sèsam torrat o, com sovint fan els meus amics xinesos, bitxo o xili: el tofu, per ell mateix sense suc ni bruc, guanya amb aquests additaments o d’ altres de semblants. Per cert, en xinès mandarí o putunghua se’ n diu doufu. El seu consum, a tot l´extrem Orient, és bàsic, i es pot dir que forma part de l´alimentació de cada dia. Ells en foren els inventors fa almenys 2.000 anys, i ells foren que l´introduiren al Japó cap el 1212, on va tenir un gran èxit entre els budistes, que en ser vegetarians no consumien (també per raons d’ intolerància a la lactosa) productes làctics d’ origen animal. Sembla que un dels primers llocs a introduir-se a Occident fou a principis del segle passat a França, mercès a la presència d’ un grup d’ estudiants xinesos. Els xinesos diuen que no solament va bé per viure més, sinó també per la circulació i per l´eliminació de tòxics.
Podem trobar tofu suau o ferm, amb una capa de “nata” o “mantega” o sense, en forma de beguda, formant part de plats preparats, en fresc, envasat al buit, en llauna, etc. Actualment es troba a molts establiments de productes orientals, i s’ elabora aquí mateix.
El tofu té moltes proteïnes i poques calories, per tant és interessant pel que fa a una alimentació moderna. De fet es pot elaborar a casa, amb les llavors de soja primer remullades, després aixafades i finalment bullides. Se’n separa la polpa i la “llet”, que és el producte que es qualla com si fos un mató.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!