Dedicat a Pere Gimferrer, autor de versos extrems.
MENJAR I ESCATOLOGIA
Ho diu Colette Guillermard a Les mots de la cuisine et de
la table. Les noies de l’ Escola Primària Superior de Bléneau, al Yonne, es dedicaven cap a 1910 a una curiosa ocupació: al llarg de la jornada, fabricaven grenouillat.
Una llepolia de la zona a base de nous i xocolata- també, epr cert, al País Valencià hi ha una combinació similar-. Per fer-ho, embolicaven xocolata trencada a petits trossos i nous amb paper de plata, i s’ hi asseien al damunt…Amb la dolça escalfor del cos, la xocolata es fonia, les nous s’ hi incorporaven en una llaminadura molt apreciada. Però calia no deixar de “covar” en cap moment el “granotat”. Així, quan una alumna havia de sortir a la pissarra mentre estava ocupada fent grenouillat, el passava ràpidament a una companya que prenia el relleu. El nom de grenouillat vé segurament de l’aparença una mica granelluda que tenia la barreja, suggerint una pell de batraci.
Fent un tomb cap a l’ escatologia, els catalans, per Nadal, tenim un tió o tronc que no solament que no solament “caga” regals diversos, sinó autèntiques tifes (per l’ aparença)
això sí, fetes amb figues, sucre, etc. I, a casa, per indicar que el joc de regaLs s’ havia acabat, els infants hi trobàvem, a sota, una mica d’aigua, un pixat que ho inDicava. I en algunes cultures, el cagarro- perdoneu la vulgaritat- forma també part de la pastisseria: a Cuba, una pasta de coco ratllat és un “mojón de blanco” (“mojón de negro” si té sucre cremat al damunt). A França, una ”crotte” –tifa,cagarada, cagarro, cagalló- és un bombó. En canvi, el conegut formatge “crottin”- no sigueu malpensats- es refereix al motlle per elaborar-lo. I de França- però que també trobem a Catalunya- tenim les minúscules galetes anomenats pets de monja- que una dama una mica puritana va convetir en “sospirs”-, mentre que a can Fure, de Girona- una pastisseria famosa- fan “pets de bisbe” com a típic souvenir. L´afició a l´escatalogia, doncs, no és esclusiva de Catalunya: el cas més extrem de merda aplicada a la gatronomia fou el de Divine- el travéstí nordamericà- amb la caca de gos ingerida davant les càmeres. A veure com se’ n surt John Travolta, que ha anunciat que vor refer el personatge!.
Les mulates de Cuba també elaboraven els seus “tabacos” (puros)passant les fulles per la cuixa d’ eben, mentre un “lector” els llegia narracions eròtiques. Ho feien també les valencianes, elaborant els caliquenyos?. O les de Lleida, que sembla que sí. El que sí feien les minyones del Rosselló és fer unes bunyetes (orelletes) finíssimes estirant la pasta sobre el genoll- els més fins diuen que amb la interposició d’ un drap, cosa que em sembla incongruents-: també, sense sortir de Ponent les bones orelletes es feien així. Finalment, me´s que escatològic eròtico-anatòmic, com el darrer exemple, en el folklore dels antics restaurants,
es contava el cas del cuiner emprenyat amb el client que li retornava la carn que no estava al punt i que, simplement, i literalment, se la passava pels collons I vostès perdonin. Però les nostres disquisicionS poden tenir aires de noblesa cultural: Francesc Eiximenis ens explica tota una casuística relaiconada amb el fet d’ algú que se li escapa un pet en un convit a Com usar bé de beure e menjar. Finalment, un petit apunt biogràfic: quan feia de cap de cuina a
la Academia General Militar de Saragossa (tot un aprenentatge!), sovint havia d’ evitar que algun soldat, seguint un costum de sempre, es pixés als cigrons posats en remull, ja que deien que així es coïen millor. Si en volen saber més
informació, poden llegir El convit del Tirant, Cuina i comensalitat, de l´Edat Mitjana a Ferran Adrià (
Pagès editors, Lleida, 2007).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!