Als Països Catalans no solament s’ ha produït i s’ està produint un procés de substitució linguïstica- que comporta la imposició de l´espanyol-, sinó també en molts casos, de substitució culinària: sabem què són les "natillas" i no sabem què és el menjar blanc.
MENJAR BLANC
La gent de Reus estan orgullosos del seu menjar blanc (que també se sol escriure menjablanc): una delicada crema blanca a base d ametlles. Es una llàstima que unes postres tan bones sigui, pràcticament, desconegudes a la resta de Catalunya, malgrat el seu interès i el valor afegit històric que comporten. El seu origen és mediterrani. De fet, a Turquia encara s’ elabora (mullahebi), i fins, i tot, se’ n fa una de les variants medievals, amb pit de pollastre (també n’ hi havia amb llagosta, menuts, per malalts, etc, en versions salades, però sempre a base de llet d’ ametlles). El menjar blanc, a l´Edat Mitjana i al Renaixement, va assolir un èxit fulgurant i, si he de fer cas de diversos documents italians coetanis, procedia dels Països Catalans.Fins als segle XX s’ elaborava a València i, encara avui, a part de Reus, a la Franja i fins i tot a l´Alguer; hi al qual també hi era aficionat Roderic de Borja-,el papa Alexandre VI-, que va adquirir fama i notorietat europea en l’ època en que`Roma estavan “en mans dels catalans”. La recepta catalans és recollida als manuals francesos (Le viandier de Paris, de Taillevent), anglesos (The form of cury altres) sota el nom de blanc manger; ambdós del segle XIV. A Anglaterra encara s’ elabora (blancmange) i es ven als súpers en terrina i a França- si més no a Provença, es va elaborar fins al segle XIX, ja que en parlen Grimod de la Reynière, el “primer periodista gastronòmic de la història”, (finals del XVIII-principis del XIX) i el quasi contemporani Antonin Carême.
El trobem igualment a Portugal i de Castella va passar a Amèrica Llatina (manjar blanco – Equador, Argentina, etc.-i fins al Brasil (manjar branco), on encara s’ elabora, adaptat als gustos tropicals, amb coco. A Portugal, com diu
la historiadora Maria José Azevedo Santos, este doce, herdado da Idade Média, ao contrário de o que muitos pensam, generalizou-se em Portugal no século XVI e o Livro de Cozinha da Infanta D. Maria dâ-nos dele uma receita (Jantar e cear na corte de D. Joaô III,2002): és a dir, que es generalitza a Portugal al s. XVI, a l´època dels Borja. En la recepta d’ aquest llibre hi apareix el terme escudela (escudella), desaparegut del portuguès modern, que era el recipient en què se servia el menjar blanc. Fins i tot alguns textos castellans de l’ època suggereixen que aquesta menja, que havia pres la forma del motlle, tenia forma de pit femení i, per tant, podia tenir unes connotacions eròtiques. I polítiques- a Mallllorca al segle XVI, es produeix un episodi de revolta popular a causa del preu del menjar blanc que, com explica Cervantes, a l´època es venia al carrer.
Els nostres industrials, o la indústria alimentària en general , per causes diverses- pressió del mercat espanyol, autoodi, desconeixement- no ha sabut comercialitzar un producte tan bo i sí, en canvi, una vintena de marques de “natillas”, fastigosament esportives i carregosament espanyoles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De tant en tant faig una sopa d’atmelles en la que utilitzo el menjar blanc preprat que sempre he comprat a Reus, però uns dies enrere vaig voler fer la sopa i no tenia l’oportunitat d’anar a Reus, com que treballo a Barcelona vaig voler comprar-la allí, vaig recorrer els millors mercats i tendes de delicatessen on vaig trobar cantitat de productes d’altres països i tota mena de farines exotiques, i desolada en vaig veure obligada a canviar el menu no vaig trobar menjar blanc, fins i tot quan preguntava pel menjar blanc em miraven com dien que es això, que trist oi, tant sols a una botiga que venen el 99,9 % de productes catalanans la tenen a la carta per desgustar, però no en venien . Publicitem mil i una natilles com be diu al seu article i no som capaços de tenir els nostres productes a la venta, una trista realitat d’un trits país.