El producte ha de ser de temporada: però ja sabem quins productes corresponen a cada estació?
EL TEMPS DE MENJAR
El gran assagista Joan Fuster també va escriure sobre el menjar: en forma d’ apunts brillants o d’ articles en què els tracta de forma més monogràfica, sense esmentar les guies- com la del País Valencià- on, per descomptat, hi introdueix aquest tema. A Notes d’ un desficiós (1979) hi escriu l´apunt “El temps i el menjar”. “He pogut comprovar- escriu el mestre- que la majoria dels restaurants d’ aquest país, i del de forma, solen oferir al client la mateixa carta, hivern i estiu; un repertori pràcticament invariable de plats més o menys dignes. Hi haurà excepcions, sens dubte, però no crec que siguin moltes”. A més, n’ apunta la causa fonamental: “Avui, amb la congelació, els pots, els vivers o les granges, amb els conreus forçats, cada dia és “tot l´any”. Aquest diagnòstic, per desgràcies, continua essent cert: malgrat que a posteriori d’ aquest article va venir el corrent de la “nouvella cuisine”, que reivindicava l´anomena “cuina de mercat” i els productes de temporada. La realitat, però és que el consumidor o el comprador no solament s’ ha mal acostumat, sinó que, en molts casos- i ho veiem quan anem al mercat-, ni sap la “saó”- en bonica paraula medieval- de les fruites i verdures i, fins i tot, dels peixos o les carns. Volem menjar faves tendres tot l´any, les cireres ens venen de Xile o l´Argentina a l´hivern, si no hi ha bolets autòctons els importem de Turquia, del Marroc o de la Xina, mengem kiwis o pomes de Nova Zelanda o de la Xina, fruits tropicals d’ Amèrica, d’Àsia o d’ Àfrica, peixos de tot el món, xai de Nova Zelanda o bou de l´Argentina i així amb tot. A part de ser absurd, això, des del punt de vista ètic i, per utilitzar un terme modern, de la “sostenibilitat”, és del tot discutible. Ens converteix en nens consentits, que volem menjar de tot sempre, i ens fa perdre la il.lusió de les faves o els pèsols primaverals, les cireres d’ estiu o les taronges d’ hivern. I el més greu és que, restaurants que diuen que fan “cuina de mercat”, coneguin tan poc el mercat donant-nos faves ofegades quan no toca.A més, des del punt de vista de la sostenibilitat, el preu en combustible, logística, ec. que suposa aquest transport és absurd. De fet el que s’ imposa és tornar als mercats locals. Això fa arribar a casos extraordinaris. A l´Empordà, per exemple, es produeixen pomes Pink Lady: però són enviades directament a la Gran Bretanya, amb la qual cosa, si en vols comprar d’ aquesta mena en qualsevol súper, són de França o d’ altres procedències encara més llunyanes!. De fet, a Girona, terra de pomes, n’ hi trobem d’ Espanya, de França, del Tirol del Sud, de l´Argentina, de Xile, de Nova Zelanda, de la Xina i a vegades, fins i tot, de Girona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!