Hi ha una cuina aristocràtica?. Alguns llibres espanyols, britànics o portuguesos ens diuen que sí. Vejam què hi trobem, i com Espanya re-escriu la història- la de la cuina també-.
LA CUINA D’ ESPANYA
Un dels llibre més curiosos de la meva biblioteca és “La cocina de la casa de Alba” (2003) escrit per Eva Celada amb l´assessorament històric de María Teresa Pérez. És una publicacIó autoritzada (o jo diria que auspiciada) per Cayetana Fritz-James Stuart y Silva (aquesta família friki té més de 40 títols!) que pels cognoms i la història familiar de “Grandes de España”estan just per sota dle reis dels espanyols. Potser només a Portugal – i a Gran Bretanya- es pot publicar un llibre similars. De fet en tic algun d’ questes caracteristiques i, particularment, un de portuguès que inclou grans famílies aristocràtiques que expliquen les seves receptes de caça (a través d’ un cuiner que les interpreta, és clar). Es podria publicar a Catalunya un llibre de característiques semblants?. Ben segur que no: la nostra aristocràcia fa temps que va fer figa i es va passar amb bous i esquelles a l´enemic. Les restes d’ un noblesa que fou, fins i tot, més antiga que la de’ Espanya (ja que s’ originà amb Carlemany) és un patètic i decadent grup de persones als quals els sol fer vergonya parlar en català i, en la seva major part, ni el parlen (n’ exceptuo, és clar, el gran patrici Armand de Fluvià, de provada catalanitat) malgrat que conservin nobles cognoms de la més rància i catalana nissaga. Així el “conde de Sert” (així signa), ha publicat un llibre de gastronomia prou interessant, però és clar adreçat als espanyols: això sí, el programa de llibre del canal 33 el va entrevistar- i va`rem poder comprovar el seu deficient i rovellat català, reduït a patuès-, ja que deuen trobar que no hi ha autors catalans, valencians o balears que escriguin obres notables de gastronomia. Tornem, però al llibre de cuina de la Casa de Alba- amb textos risiblement llagoters, però suposo que és el que toca-, i amb receptes històriques i venerables que comencen, nogensmenys, des del segle XV: ara bé, totes aquestes receptes- pomada, mirraust de pomes, menjar blanc, flaones, ginestada, torró…- són d’ origen català, si atenem a les fonts escrites, existents des del s. XIV: molta noblesa i molta prosopopeia,a però el primer receptari en espanyol data del segle XVII! Fins i tot l´únic llibre exhibit com un estendart- però no pas un receptari-, l´”Arte Cisoria” del Marque`s de Villena, fou escrit orginàriament en català pel propi autor, que utiltizava aquesta llengua: aquesta revelació- ben contrastada, i nome´s llegitn la traducció al castellà es pot veure-, és un daltabaix per a l´orgull espanyol i els historiadors de la gastronomia: prefereixen fer veure que no ho saben: i com a postres, espanyolitzen mestre Robert – l`autor català del “Llibre del coch” amb l´excusa que era “aragonès”: i ho era, si de cas, igual que la Mare de Déu del Pilar és catalana. Espanya no solament ha censurat, manipulat i reescrit la història,- com ja deia al segle XVI Del tortosí Despuig-, el Descobriment d’ Amèrica, el mapa de Terranova (dibuixat pel català Cabot), sinó també la cuina. Com cantava Raimon- i com ja va escriure Cristòfol Despuig_, ells diuen que nosaltres no tenim història. I sí, que en tenim!. Més de la que es pensem i més, dissortadament, de al que ens pensem o creiem saber.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!