Tot això són pel·lícules

Kevin Costner, Demi Moore, Mark Helgenberger, Danielle Panabaker… estrelles vingudes a menys i intèrprets habituals de sèries televisives (CSI Las Vegas, 24, Shark…) protagonitzen aquest psycho thriller amb aires de comèdia negra. Malgrat el capital humà un xic decadent, i l’escàs prestigi del seu director, el resultat no és gens menyspreable.
William Hurt és Marshall, encarnació al·lucinatòria de la pulsió asssassina de mr. Brooks, un religiós pare de família modèlic, empresari d’èxit… i assassí en sèrie. O, com ell s’autodefineix, addicte a matar. Brooks torna a fer propòsit d’esmena, vol deixar-ho després d’haver recaigut. Però les circumstàncies li ho impediran quan un testimoni del seu nou crim el faci un retorçat i voyeurístic xantatge: vol veure’l matar de nou, i ser-hi present. Mentrestant, l’encarregada de resoldre el cas, una peculiar policia interpretada per Demi Moore, és assetjada per un altre assassí en sèrie, molt més visceral que el metòdic, hipòcritament assenyat i perpetuament penedit Earl Brooks.

Potser els diàlegs entre Brooks i Marshall, molts d’ells al cotxe, amb el primer conduïnt i el segon com una sinistra imatge al retrovisor, són el més inquietant (i divertit, i psicològicament interessant) d’aquesta xarada violenta, un thriller moderadament quotidià que combina escenes típiques del subgènere (els merodejos en cotxe per caçar víctimes, els registres en cases abandonades) amb altres localitzacions que allunyen el film del típic tenebrisme post-Seven. Si el film de Fincher és una petita opus magna filoapocalíptica, nihilista i desencisada, Mr. Brooks, molt més modesta, no se situa a les clavagueres de les grans urbs: els seus espais principals són zones residencials i oficines ben iluminades, encara que també hi han soterranis, lofts postindustrials i hotels de mala mort. El film és una mordaç fantasia sobre el tarannà enganyós de les aparences. Mostra un món que, malgrat no allunyar-se massa del l’aspecte i el dramatis personae d’un convencional drama de Hollywood (el pare de familia entregat als negocis, la dona amable que el recolza, la filla rebel…), on normalment el conflicte seria l’addició del pare a l’alcohol o l’embaràs prematur de la filla, es diferencia en un aspecte concret: la concentració d’assassins per quilòmetre quadrat.  Els secrets amagats no són petites transgressions conductuals, sinó ocultacios de dobles vides on s’ignora un dels més rotunds manaments cristians, el de  “No mataràs”. Per animar la funció i exagerar aquest món escassament inmoral, el seu director complica la línia argumental principal (els intents del protagonista de deixar de matar, mitjançant converses amb el seu alter-ego homicida) amb les abans esmentades subtrames, farcides de voyeurs i serial killers amb les seves corresponents groupies.

Als seus inicis escriptor d’uns quants films més o menys indies i més o menys de culte, com Cuenta conmigo o Made in heaven, Bruce A. Evans ha acabat sent un guionista molt ocasional d’encara més minsa producció com a director. Mr. Brooks és el segon film que signa, quinze anys després del debut (Kuffs, poli por casualidad, un frívol film d’acció amb una joveníssima Milla Jovovich recolzant Christian Slater). Segurament Mr. Brooks no revolucionarà la seva trajectòria, però al menys li proporcionarà cert crèdit com a mínim comercial: un pressupost de 20 milions de dòlars, força baix pels estàndards de Hollywood, es va recuperar sobradament només amb la recaptació als EUA, i la segona vida al mercat del vídeo està resultant encara més lucrativa. Creativament, el film no resulta excepcional, però sí una curiositat molt acceptable, amb números per convertir-se en una petita cult movie. Aquesta combinació de quotidianitat i de grand guignol humorístic té un dels seus principals actius en el seu desvergonyment alhora d’acumular situacions extremes, que acaben creant un món on la pulsió homicida acaba resultant tan quotidiana com beure aigua… o com les negociacions del protagonista del film amb el seu àlter ego psicòtic. En aquest aspecte, William Hurt és llueix com un sàtir de verb corrosiu, a estones cínic, les paraules del qual Brooks rep a estones amb horror, a estones amb sincer gaudi. Però atenció també al paper de Danielle Panabaker, la filla de James Woods a la sèrie Shark, aquí una adolescent més problemàtica que mai.

L’habitual i ja previsible successió de falsos finals, pràctica sovint molt irritant, no ha de fer que es menystingui una obra que, si bé no és per a tots els paladars, sí s’ha guanyat com a mínim protagonitzar un parell de notes al peu de pàgina dins la producció cinematogràfica americana de l’any 2007. Els i les seguidores de Kevin Costner, a més, tindran l’alicient de veure’l en un registre força desacostumat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!