Tot això són pel·lícules

Es fa estrany veure a Roland Joffé, amb grans produccions a les esquenes com Los gritos del silencio o La misión, dirigint un psycho thriller de temporada que segueix la petja de Saw.
Després d’una festa, una coneguda model no es desperta al seu llit sinó en un fred soterrani amb aparença de búnquer. Un maníac del control li va dictant per circuit tancat diferents ordres, metra la manté captiva com un ratolí de laboratori, al qual premiar o castigar en relació a la seva docilitat. Després de patir en solitud, la noia descobreix que a l’altra banda de la paret sembla haver-hi un altre hostatge. En paral·lel s’està duent a terme una investigació per localitzar-la.

Aquest és l’argument de Captivity, un producte d’explotació que segueix el model de Saw, en aquesta ocasió amb una protagonista voluptuosa, popular entre el públic adolescent (Elisha Cuthbert, filla televisiva de Jack Bauer a 24), que és moderadament torturada durant el film. La part interessant és que Captivity sembla voler apostar per un enfocament més dramàtic que el de la saga abans esmentada, sense utilitzar la violència física extrema (susceptible de resultar guinyolesca) i apostant per la violència psicològica i la representació de la humil·liació. Al final, però, la funció es queda a mig camí, massa lenta i poc dinàmica com a entreteniment, i amb poca punxa com per sacsejar moralment l’audiència més enllà d’alguna situació puntual. La responsabilitat es podria repartir a parts iguals entre el director, que no du el plantejament de la duresa psicològica fins les últimes conseqüències, i el guionista, que assenyala un desenvolupament massa acomodatici (encara que tenyit de cinisme) donada la situació que s’hi narra.

Després de set anys sense dirigir cap llargmetratge, Joffé, amb dues nominacions a l’Oscar en el currículum, filma una història signada per Larry Cohen. Joffé és un cineasta amb experiència, i sap traduir la trama en imatges dotant-la de cert estil, correcte però impersonal. I és que, si la pel·lícula té alguna personalitat més enllà de la imitació de Saw, aquesta la posa Cohen. Mestre de les ficcions paranoiques i misantròpiques, aquest veterà del fantàstic ha vist amenaces arreu: nadons assassins, extaterrestres infiltrats, ambulàncies que fan desaparèixer malalts… i fins i tot postres que dominen la ment (com el de la ¿inoblidable? The stuff). Director de culte i guionista guerriller/oportunista, després de tornar a la feina amb dos malsons paranoico-telefònics (Última llamada, Cellullar), amb Captivity s’ha apuntat al nou esquema de psycho thriller puzle sense aportar-hi gaire cosa més enllà de la creació d’una nova familia disfuncional, una més a afegir al seu museu dels horrors de la societat americana. En tot cas, el film potser passarà a la història del subgènere per les seves connotacions de terrible fantasia masculina de dominació, amb elements d’humor negre bastant passats de voltes…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!