A vegades escric/ A veces escribo/

Ni a Vilanova ni en tots els Països Catalans deixarem de repetir el teu nom!
Per la llibertat dels pobles oprimits i Per la llibertat dels que volen empresonar!

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Avui i ara. Ahir o
avui! És igual! Escriure per riure…o escriure per no plorar. La vida és això
o blanc o negre o decidir o parar-se! I jo decideixo moure’m! I el fet és que és
difícil moure’t en una societat on ens venen la falsa democràcia o la bona
democràcia o el franquisme modern o la mort en vots! I sí! A molts i a mi ens
han il.legalitzat un vot! Un vot que anàvem a dir que ja era hora que algú
coherent dins d’aquest gran circ ens representés, representés els pobles
lliures! Però el somni era massa gran i la realitat una altre! Un altre cop els
polítics i interessos econòmics capitalistes dels ciutadans de primera han
vençut als invisibles i de males maneres! Sobre quina base jurídica? Sobre la
base de la il·legalització de partits! Amb quina raó? Amb la de sempre amb cap
raó! Perquè aquest és el seu fonament jurídic: CAP o sí la seva protecció,
aquesta és la seva jurisdicció en el seu Estat de dret. A mi m’han
il.legalitzat i també a la meva lluita! I segueixo vivint i lluitant i escrivint!
Esperem que algun dia tampoc ens il.legalitzin els nostres blocs o llibres o
artícles o contes que són paraules, paraules que almenys es poden llegir i de moment
no hi ha presó per paraules!

I el dissabte amb un company vam anar a una
manifestació pel Karim que denúncia la crisis del capitalisme( i que tots injustament
estem pagant les seves pifiades a cops de porra, a cops de presó, a cops de
detencions, a cops de deutes. I que més volen?) i que haurà d’anar a presó 50
dies! Per que no vol pagar una pena-multa al estat repressor! Perquè és conseqüent
amb la seva lluita i és conscient de que no abaixarà el cap i no donarà la raó
a les lleis injustes que s’apliquen quan hi ha algú que decideix fer-ho quan li
ve en gana i amb un interès polític(perquè els invisibles callem d’una vegada).
Doncs ni ara ni mai ens faran callà. I emoció és el que vaig sentir davant del
seu pare, vam estar parlant amb ell i pell de gallina! Pocs homes hi ha com
ells (un gran home i un bon pare). I vaig entendre que hi ha força pel món. Que
la vida no tot és amor.

 I celebrant per canalates la religió moderna de
la nostre societat. Tots cantant ,ballant, cridant i les forces d’ocupació llençant
trets i més trets sense previ avis i vaig començar a córrer i semblava que fos
una noia de les que estaven a manifestacions contra el franquisme però no soc l’Anna
i visc el segle XXI o això diuen i només estava celebrant la victòria d’un
equip. Potser és que això en la nostre democràcia també és vist com un acte
terrorista i jo escoltava entre crits i corredisses les bales de plàstic que un
dia ens convertiran en guerrers i guerreres en lluita!!!! I no! Ja no vull més
mentides a la meva vida. I els nostres records em fan més mal que bé. Que tinc
més coses a la vida per sortir als carrers i riure, una mirada d’aquell home,
seguir el somni perquè es faci més reals, cridar pels carrers i seguir
construint paraules de lluita i d’amor.

I la Laura! Ai la Laura! Contenta es
posarà amb el món que es creu que està vivint i la hòstia que s’endurà, però
tranki companya que ens en sortirem si jo m’he salvat tu també ho faràs. I
dintre d’uns anys ens riurem d’això. D’aquests últims mesos. I ja és casi estiu
i ara vindran els concerts, els carrers, i tot seguirà igual o potser una mica
millor. I Vilanova cridarà i tant si cridarà perquè no hi haurà carrer on no porti
el nom del Karim. I anirem a veure el seu pare i seguirà fent aquell somriure i
la mirada d’un home que ha sabut viure la vida i admirà al seu fill i nosaltres
no els deixarem d’admirar per la seva lluita i junts aconseguirem les nostres
llibertats. L’únic que vull empresonar per sempre  i a cadena perpetua és el meu cor congelat i
desfet. Perquè s’ha de ser fort, fort, fort i vola, vola fins a dalt, i llavors
serà quan miri enrere i no necessiti deixar d’escriure.

 I xalant, xalant, ja no se que dic, no se que
estic escrivint exactament. Potser és una barreja de tot plegat, també segueixo
somiant, sí encara et puc veure amb somnis. Però són somnis i jo visc per despertar
no per dormir-me i xalo i xalo i obro els ulls sense parar perquè sinó se m’escapen
masses coses d’aquest món que vull ensenyar amb paraules o almenys fer l’esforç
sense deixar de fer el que s’ha de fer. Viure. On a cada carrer i a cada paret
pot haver la història de les nostres vides.

 Per la llibertat i solidaritat dels pobles!!!
I per la llibertat dels que volen endur-se!