A vegades escric/ A veces escribo/

Una novel.la et vaig escriure. Avui hem tornat a reprendre una reescriptura sense ruptures ni esquerdes. Sense esquinçades d’un regust amarg, d’un dolor massa present. Tot ha passat i tot es creua entre la ficció i la no ficció. Però què més dona si jo em dic Laura i tu no et dius Anna. Exaltada. Trencada. Et tinc. Fem un sopar d’aquells que no calen molts plats, només dues copes de vi i quatre formatges, i m’expliques el misteri de la teva vida. La senzillesa dels teus ulls m’omplen la llibreta plena de colors que mai havia pogut escriure. Avui no parlo de tu. Avui parlo de mi. Em costa escriure com camines. Em fa por escriure com plores. Quan haig de fer aquella escena on enterres a una àvia que ja no hi és. Em copsa el cor quan haig d’escriure aquella tarda fosca i freda quan vas baixar del cotxe del Joan i només et va quedar un tot anirà bé, d’ell. Em fa feliç escriure quan veig que vols ballar i que la cuina et fa rum rum i vols obrir aquell restaurant que un dia van baixar les persianes. Hi ha dies que t’engegaria a la merda, quan no em parles, quan de reüll em mires i no vols que et segueixi. Laura Anna. Anna Laura. Tots es va barrejant dins del meu teclat. Però ja hi som aquí i fa massa temps que ens ballem i ens mirem. Tu balles, jo escric. I ara ens posem a cuinar. Uns quatre fogons que segueixen el ritme de la teva vida i jo faig clec clec mentre els meus dits no esgoten la tinta del meu cap. Perquè aquest cop ho farem i ho petarem. Agost ens espera amb una costa brava on acabarem de refinar els detalls del mar, de les trobades nocturnes a la platja, d’aquells sopars a la fresca amb olor a sal i on tot fa olor d’un bronzejat hidratat. Passejarem llargues estones mentre veiem els gelats amb vestits de flors. Ens mirarem i ens haurem de dir adéu. Però almenys, tindré la certesa que tot anirà bé, i ja no ens deurem el primer ball. Els quatre fogons i una cullera de fusta a l’empordà estaran preparats per començar a cuinar.