A vegades escric/ A veces escribo/

…

Estem enamorats de la persona o estem
enamorats de la companyia? Podem creure que sí que realment ens estimem a la
persona que tenim al costat, però estimar és suficient per seguir endavant?Moltes
dones sota el cel de Barcelona es mouen per bases contractuals, és simplement
una jerarquia de passos, cita, sopar, copa, llit, dinar i ja estem junts fins
el dia que vingui la gran boda. El sí vull i el ja et tinc. És vàlid l’amor
sota aquestes característiques. O és que és més vàlid això que està sola? Per
què ens fa por el prendre una copa i dir les màgiques paraules: estic
sol-te-ra. I punt i sino t’agrada te’n vas, i si te’n vas ja vindrà algú millor
que tu. Però no a vegades es fa tot lo contrari anem darrera de l’home com si
fos la nostre salvació . Fa por arribar als trenta sola a Luz de Gas. Però per
què?  Qui ha imposat aquesta norma tan
banal? Que fa que molts homes i moltes dones s’aixequin, facin un cafè ràpid i
un adéu accelerat. On ha quedat el petó de comiat abans de començar una bona
jornada laboral, dins de les oficines? És més vàlid això que estar sola?
Quantes dones s’enganyen amb la seva imaginació DEL MATRIMONI PERFECTE? A quantes
conegudes hem escoltat dir ,si és que potser no estic enamorada però són tants
anys que no sé que faria sense ell. Lectors del S.XXI això no és dependència
això és un crim emocional.