A vegades escric/ A veces escribo/

Obro els ulls i ho veig. El tango. El ritme amb el que vas abandonar aquella casa. Avui sents el fred en els teus dits de ballarina. I no me’n surto quan vull que cuinis i que no ballis. Cadaqués és lluny i avui no vol sortir el sol. Una escena, dues escenes i tres em calen per saber que et diràs Laura Garnuda Sovirà. Una àvia que enyores. Enterrada amb la cullera de fusta. Obres el calaix i tot són papers mullats. Una maquina d’escriure que no és teva només una petita herència d’algú que va ser escriptor, i va fer un últim crit en aquella qualsevulla plaça de Gràcia. No escoltes el ball ni la música. Avui no tens ganes de res, ni d’ell ni d’ella. Agafes el kiwi mig sec que queda en un racó abandonat del teu frigorífic. res es ficció, o si? La mort de Barthes. L’escriptor fora del text i que més dóna si jo estic viva i el teclat no deixa de fer soroll. El cap bull un ball, el segon. Una cuina , un restaurant on les rates del passat s’amaguen i fan rum rum. Tu, encara no vols obrir aquella porta d’aquella cuina on ara només queda un fogó. No voltes ni revoltes. T’has quedat parada enmig del carrer París esperant aquell adéu. Aquell comiat que us mereixíeu. Escoltes aquella cançó del Joan Dausà que et recorda a un Joan esborrat i esmunyit. No hi ha avions, no hi ha retocs de cites perquè ja no hi és i tu fa temps que has desaparegut de tu i de tots. Et va deixar, i tu simplement, et vas allunyar. No us quedava res. Em dic Laura Sovirà. Agafo les claus de casa mentre recordo les teves últimes paraules, tot anirà bé. Una plaça, un accident, una cuina, el teu enterro i on tot comença tot va acabar. Un  ball sense fantasmes, un ritme sense re mi fa sol no té sentit si tu no hi ets, encenen els quatre fogons. Si mai em veus recorda respirar, i agafa’m. No oblidis aquella cala, i aquella escena. Em vas fer fort i tu et vas menys forta. Havia de marxar per fer-te volar. Per no sentir el teu dolor. vaig ser un covard. i ara estic aquí en un restaurant on res té sentit sense la teva cullera. Avui, ho he decidit. Et vindré a buscar. Un monòleg intern comença a trontollar sobre el meu pis per tornar a les escenes, Laura i Joan, un ball sense comiats d’anades i avingudes esquinçades. Dos cuines mals sonades sobre un Cadaqués retrobat. Us rescato mentre em preneu la paraula. Avui menys trencada.

https://open.spotify.com/track/3Ag51u6OJeXYroJRlnoijo