A vegades escric/ A veces escribo/

Un abril mullat i escarxofat. S’omple la finestra d’una primavera hivernada. Enmig del nadal sento com el sol m’escampa i m’espanta. Una llibreta robada. Un llapis que no té punta. I un t’estimo que no avança. Un novembre maleit. Una llàgrima que no es casa amb tu ni amb ell. Miquel esborrat. Laura apaga’t. Barcelona es vesteix de nadal. Baixo Balmes mirant un mar hivernat i la primavera d’aquest desembre em somriu. És traïdora. Com tu. Un batec m’esclafa l’aire. Agafo aquell tren que ja mai més em portarà a tu. Baixo. Un Sarria maquejat em saluda pensatiu. Una nit de reis s’acosta i jo no vull esborrar-te. Penso en aquella cala. En aquell estiu. On el mar d’aquella cala era només per tu i per mi. Veig aquells peus mentre intentaven amaga la sorra. Una botella. Una carta maleïda. I un adéu. Compto un dos i tres. Ho torno a sentir. Et sento. Un vaixell de paper. Un cor trencat. La Laura avui no està per hòsties. No vol ballar. No vol cuinar. No et vol estimar. No vol sentir nadales. Avui, només vol amagar-se en aquell pis del carrer paris. Veig des de fora com té les llums apagades, mentre pels carrers en sobren. Veig aquell nen, un somriure m’omple la llibreta. Un nom. Un esbós del que no ha de passar. Només veig escaletes i escenes. Un compàs a ritme de tango. M’esperes. t’espero. Qui sap? Potser aquest cop tot anirà bé, com deia ell. I només ell, apareix pel carrer Londres , porta una motxilla plena de ganivets i un davantal brut. Passa pel carrer París, el veig, ell també s’hi fixa. El pis de la Laura. Els llums avui no els obrirà. No ha posat ni posarà aquell arbre abandonat de nadal que feia olor a pa de pessic. Ella pensa que mai més. I jo penso que sí. Un nadal esborrat. Avui, la Laura no et vol ni em vol . Obra la finestra, per un moment sembla que ens miri, però no, només pensa que entri l’aire d’aquest hivern primaveral, i que se’n vagi la olor de pa de pessic que només li fa pensar en aquells nadals on només eren tres i una cullera de fusta.