A vegades escric/ A veces escribo/

Mollier em sospira. Espriu em rebutja El meu cor fa un salt d’espant. Virginia Woolf m’explica el secret de mi i de tu. Tinc clar que la casa segueix congelada, les espelmes s’han fos, i el timbre no sona. No tinc pressa ni esma. Un cor fos i una espurna sense clavar. Vull fixar la meva mirada com Baudelaire, vull fixar una sintaxis pura com Flaubert. No soc poeta ni escriptora.

Només tinc un boci  de tu i un esguard que ni es pot anomenar record. Avui no esgotaré la ploma, avui no escriure ni de tu ni de mi. Avui escriure de dos balls perduts. Un perdut i un que no ha arribat. Que quedi clar tampoc sóc ballarina. Un espant es planta davant del pis, no és un fantasma, és ella, em giro i et trobo. No crec que em ressonin les seves paraules perquè no té veu. Un silenci copsat. Una paraula que no es pot lligar. No es pot escriure. No hi ha mon. No hi ha representació. Una poesia muda. Una lletra muda impossible d’enganxar. Un amor perdut i retrobat.  Crec que a vegades encara segueixes apareixent en els seus somnis. Segueixes intacta amb aquella veu greu que intentava protegir-la. Ja mai més va ser perquè la vas deixar, en una cantonada dins d’una furgoneta blanca i esgarrada, uns viatges que mai vau fer, unes llàgrimes que mai van ser certes. Ni les teves ni les seves. Ella va sortir d’aquell cotxe i tu et vas quedar sense ella i sense vida. Ella ho va trobar. Tu ja no tens veu ni cor i ella ara pot ballar a ritme de salsa. Et va estimar, et va admirar i tu la vas esclafar. Ella te veu i tu no. Proust et recordar un temps retrobat, ell sempre apareix, trobes altres cors però cap amb aquella dolçor amarga plena de fragilitat. Li vas treure el tutu i ella ara camina i respira. Tu ja no tens veu ni respires. Una revolució sense un nom, una pistola a punt de morir una bala que mai va matar. Una llàgrima muda, i ara què? Ara jo tinc una Amelie i una Cleopatra, un escriptori, uns peus que m’arropen per les nits de fred i un cor que m’espera cada nit a casa. Un ball sense flors, unes paraules enganxades que intento trencar. No sóc  Flaubert, ni Mollier, senyors, és el que hi ha, un racó de paraules on intento endevinar la gràcia de la vida i d’un passat incert on només em queda un futur trencat i enganxat.