Vaig entendre la primavera fa molt de temps. Abans que s’hi plantés a la ciutat jo ja la olorava. Tu rius i jo somric perquè les papallones ja s’han instal·lat pels carrers d’aquesta trista i bruta ciutat. Un, dos i tres i quatre. Segueixes el ritme amb un toc dolç d’amargor. Una primavera. Una altra. Sense esma ni fums. Un tocador tinc per estrenar. Tinc vint novel·les sense llegir i cap per escriure. Llibreters sense llibretes. Escriptors sense ploma. Una vergonya. Uns premis maquinats per la industria cultural que es fa dir i presumeix de lliure. Un dos i tres jo vaig a ritme del primer ball i em giro i ja no hi ets. M’he convertit en una magdalena massa recoberta per la falsedat de dies de sol i de boira. Tinc un escriptori nou i cent paraules per emmudir. Faré el poema mentre li fas l’amor, i Amelie ja no es diu Cleopatra. Ja no t’estima ni balla. Ja no et vol. Puc dir-te que no et cal. Que ballis. Posa’t aquelles sabates i aquell tutu que fas ballar sense remor, a ritme d’un tango primaveral. Avui ets tu. I et dius Amelie i tens un llavis vermells. Trencats per un cor estupit però avui ja no hi ha ni cors ni corbates que t’ofeguin. Balla sobre la ciutat primaveral. Deixa caure les flors i escolta com l’últim raig de tarda s’escola dins del teu escot. Regala’m la teva història i jo avui et promet seguir-te a ritme d’una benvinguda primavera. Adéu Cleoptara, benvinguda Amelie.

“FALLING SLOWLY”