A vegades escric/ A veces escribo/

…

Quan t’adorms entre la nit
i un matí amb olor a la Barceloneta que impregna tota la diagonal
d’est a oest. Et trobes a faltar. Ahir sí. No estimes. Ja no. I les
colometes baixant com si haguessin perdut un vol. Africa està aprop
dins del meu cor. El gel està encès.  Cuidarem el que tindrem
i el que hem volgut. Tot acabarà. Com sempre. Estic viva entre
arbres i boles de futura primavera. Les ganes d’escriure m’inflen les
venes. Ja tinc un racó. Ple de llibres i ple de lauras, amelies,
marlens, lolas, marilus i un cor perdut i trobat. Un cor per mi. El
meu. Només jo. Aquí sense ningú. Volaré buscant un somriure.
Original. Ja tot està escrit. Reescriure i escombraries. Un home
perdut amb un carro ho porta tot sobre les esquenes. Em mira i m’
espanta els seus cartells. Una mà em toca jo m’aparto saps el final
i no et fa por. La tentació està servida. I no t’importa. Per
aquest port sense angla no ploraràs. Ja no hi haurà llàgrimes.
Només una cosa ara importa. I no té forma de persona. No em costa
respirar. No em costa somriure. Em costa mirar-te i no em costa
balla. Però no a dins teu. Clava’m una cançó i jo et faré una
caricatura. Sobre la sorra pescaré taurons que vomitin paraules amb
notes de re i sol et faré una novel.la. Laura ara ja ens tenim només
tu i jo. I el nostre racó. Tu ballaràs i jo t’escriuré. Ets una
delicada i jo soc una bruta. O és el contrari? Te trobat a faltar,
només cinc minuts i baixem juntes per retornar el que ens devem .el
primer ball. Estaràs espectacular quan et veig m’omples de vida. I
la llàgrima sota les escales encara està molla. I jo t’aixgu sobre
aquesta platja mentre ens endinsem nues. Com si ens coneguéssim de
tota la vida. Ja han passat dos anys i el camí ha sigut dur. Però
ja ho tenim. Poc queda pel primer espectacle. Espero que no siguis
l’últim. Però tot s’acaba. sempre. sempre hi ha u n final de tot.
No és un secret és la sorpresa de la vida. Quan aprens això ja rés
et pot fer mal. Rés. NI tu ni ells ni jo. Ens trobarem enmig juntes
cap aquí i cap allà amb llibertat i un xic de joventut. Ja no
marxaré, ara ja , ni tu ni jo marxarem ni ens escaparem de rés.
Laura tu i jo ma a ma colze amb un tutut una ploma i una música.
Teclejaré tot el que tinc el cap i tu ,només tu, em ballaràs quan
ja no pugui més de tu i de la teva família. Quan estigui apunt
d’enfonsar-me en el pou de Can Giral agafa’m fort com si de mi
depenguessis i jo de tu. I no estimis més del compte. Ja tu dic ja,
et faran  molt de mal el Miquel, la teva mare, jo i tu mateixa.
Però aguanta amb mi i no ploris més del que has de plorar. T’agrada
camina sota els arbres pensant que rés importa però tot et preocupa
massa. Has madurat , les dues sabem que els conte de fades van acabar
fa molts anys. Que soles i amunt pujant la muntanya et trobaràs i em
miraràs i m’agafaràs amb força. Em diràs endavant fes-ho. Vola
amb mi i llença els fulls i ordenats un dia arribaran a casa. I
juntes amb una botella dels bons vins ens la llegirem Acabarem la
teva història seran les sis del matí portarem una boira al cap i em
diràs encantada autora. Ja me’n vaig de casa teva dels teus fulls
del teu cap i com si rés hagués passat. La Laura haurà marxat. I
ens trobarem a faltar. Però com ja sabem tot s’acaba i tot té el
seu final quotidià, natural. Tot s’acaba simplement dient Adéu. Un
diumenge sense dilluns.