A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

22 de gener de 2016
0 comentaris

EM LLEGIRÀS

cute-girl-writing (2)

Em llegiràs. I sé que ho fas. Tu lector impotent davant d’aquestes paraules trencades. No et creguis res. Només pensa que em dic Laura Sovirà. I que et vaig estimar. Ho vaig fer fins que tot va fugir en aquell pis. Vaig tancar les portes. Ho vaig cremar tot. M’han dit que emparaulo el món i jo només et veig. A tu. Recordo un Londres fosc. Tot. Ara ho veig borrós. Uns anys que van ser i ara em semblen d’una altra vida. Aquell passeig mentre la nòria ens il·luminava els somnis. Allà, també em deia Laura però aquella només ballava. I girava la vida com aquella norià londinenca mentre els somnis ballaven per aquella ciutat tan oblidada, i avui, Londres és un record acceptat. Hauré de tornar. Potser per un cert remor o potser per una certa mancança, com va dir en el seu dia una de les grans. Adéu. I el ball tornar agafar un altre ritme. I jo em quedo aquí. Barcelona enlluernada, freda i buida. Un teclat que em fa la penitència, i només senyors, vull una Laura que balli i em somrigui. I algun dia us pugui saludar. Res més vull. Ho veig tot clar. I ara tinc quatre culleres de fustes, però només en quedarà una enmig d’un Empordà per descobrir. Tocaré la sorra d’un mar conegut però oblidat. I et veuré de lluny com aquell que veu un vaixell que mai tornarà a veure. Ho farem. Et sentiré i respiraré la teva ma damunt de la meva esquena. Toca retrobar-se, i és així, perquè la vida té aquestes voltes. putades. Volia sentir el pes de tu i el meu, i ara ho veig clar. Camino entre els carres d’aquesta Barcelona solemne, i em veig i et veig, en aquell cafè mentre intentàvem arreglar un mon que ja no és el nostre, perquè ja no hi som tu i jo en aquella taula. Baudelaire m’ensenya un paris oblidat. Aquella ciutat on vam ballar, on en algun ressò et vaig veure. Uns anys eterns. On tu i jo tenia sentit. Volava pel barri llatí mentre tu feies rodolar la meva faldilla. Paris m’il·luminava i jo et veia darrera d’aquell cafè. Et diré, Laura escolta’m, tot anirà bé. Virginia Woolf em revolta mentre t’escric aquestes paraules, i veig la Rodoreda mentre m’intenta explicar el secret de la vida. El seu. Perquè només en té un, i el tinc jo. Aquí mentre teclejo una Laura que em sospira dia i nit, i ara vol ballar a paris i no em vol cuinar. Em llegiràs i jo et contaré una sola història. La de una cuinera que només té una cullera i ha enterrat tres mentre penja les seves ballarines. I tu em diràs, un ball perdut, esmicolat i comptarem juntes el 1,2,3 mentre el ritme emergeix en aquest despatx, el meu, i les vistes de Barcelona em mengen mentre veig un Tibidabo il·luminat. Jo et diré que no et veig, i tu em respondràs que fa molt temps que vius amb mi. El vas perdre en aquella plaça i comencem en un enterro, la iaia , la teva àvia. Perquè sempre hi ha una àvia. I ell et va deixar a l’estacada i què més dona si ara ets tu. I estàs aquí rodolant per la ciutat mentre l’hivern fa un pas de tango. Tot té un principi i aquí estem. Perquè sé que em llegiràs.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.