A vegades escric/ A veces escribo/

Un cometa que no vol volar. Un somriure que mai vas entendre. Una nit. I un matí. El cafè amarg arriba als teus llavis sense esma ni fums. Avui Laura, no estàs per bromes i jo menys. Una nota de do, una nota de re mi fa s’escola pel pis. I recordo aquells macarrons. Els de la iaia.  Un Empordà buit i solitari ara és el que em queda. No puc recordar. No puc respirar. Veig aquella masia abandonada. On tu i jo ho vam somiar tot. I quan dic tot és tot. Però la fuga va arribar. Tot es va trencar.  Suors freds que entren de matinada per fer-te recordar que allò no és un record que aquell dia tot va passar i alhora tot es va esfumar. Ensumes, encara ensumes aquella llar de foc. Cos contra cos. Només calia allò. Compto un dos tres i torno a ballar per reprendre el que no s’ha escrit. Em diran Amelie i Cleopatra, però jo no soc ni tu ni ella. He vingut a donar la vostra veu. Ballarines perdudes entre els carrers d’una ciutat que avui em sembla més trista. Tu no hi ets. Vas decidir que no, que això no era per tu. Llibretes que treuen fum. Un teclat blanc que m’inspira. Uns ulls verds i una cama fina. No posaré ni el ritme, ni l’espai. Senyors, ja ho he trobat. Una costa, la catalana. Un mar que avui està enfadat. Una ballarina que no vol ser cuinera. Una cullera de fusta que no vol cuinar. Una escriptora que no vol mostrar. I un cor que fa temps que no respira. Sobreviure és viure i la felicitat és l’espai entre el sobre i el viure. Potser ens haurem de llençar en aquella piscina i tornar a ballar pels carrers quan tothom dorm i el mon donava voltes a 100% per hora. Última nit d’uns anys que han estat la glòria. No em puc queixar, he ballat, cridat, estimat, rodolat, caigut, aixecat, he viscut i he escoltat sempre i sempre el teu 1, 2,3. Avui m’acomiado d’uns anys que mai han estat pausats. Fa deu anys d’aquells divuit on creia que tot era possible, on estimar, i enamorar-se era el #trendingtopicmundial del meu dia. Avui, s’acaba una dècada. La millor. En la que les nits mai eren nits. Tot ballava i les sabates les portava a la mà. Vaig veure el sol moltes nits. I ara ja puc dir que sí, que m’omple dir que han sigut deu anys amb tots els ets i uts d’una joventut, on la recordaré amb un tutú, unes ballarines i un t’estimo mai perdonat i oblidat. M’han donat la Laura, Amelie, Cleopatra, i ara em regalen una cuina, una cullera de fusta i una història que sé que rutllarà perquè senyors no hi ha res millor que saber tanca etapes. I avui, jo en tanco una. Amb un somriure. Sempre. Brindaré pels que vau estar, ja no hi sou, per els que hi sou i per els que vindran. I sí, Laura et donaré el teu ball, no el primer, però sí el de la cullera de fusta. Ho trobarem. Tot anirà bé.