A vegades escric/ A veces escribo/

Vaig entendre-ho tot quan em va tocar. No calia ni més culleres de sucre ni menys de sal. Tal com raja. Tot s’acolla a la meva pell mentre parlo de mi i de tu, tot va agafant el seu punt de tendresa, la que mai va tenir. I ja hi som comptant l’1,2,3 i de recel una escriptura mecànica que no em porta en lloc. Uns ulls verds em marquen el ritme de les paraules mentre ella balla i jo no sé cuinar. Un mal de cap definit em ressegueix les espurnes que mai vam deixar d’encendre. Una Barcelona em mira, es confessa i em diu que mai em vas estimar. Un art sense escriptura. Un no res. No calen més maquines d’escriure perquè mai vaig tenir talent. No saps on paro ni amb qui camino però sé que em sents, que notes quan respiro, que saps quan ploro. Ho sé i ho sabem els dos. Perquè allò no va acabar. un Miquel i una Laura que mai van deixar aquell primer ball, ni aquella casa. Ara , avui abandonada on només queden un parell de rates i uns ecos d’un piano que mai van deixar de sonar. Encara deuen ser aquelles ballarines penjades a l’habitació d’una Laura perduda, esborrada en la teva memòria. No em parlis d’amor, no em parlis de ràbia perquè algú m’ha dit que tu mai hi vas ser. Avui la ciutat m’observa mentre ni tu ni jo som res. Tot va quedar allà entres tres suspensius que mai més s’escriuran.