A vegades escric/ A veces escribo/

…

Tornes amb una maleta
perduda i els ulls plorosos. Laura està a l’aeroport. Londres la
salvat. Porta un barret com si es tractés d’una dandi. Els seus ulls
verds estan preparats per seguir la festa a Can GIRAL. Agafes el
cotxe i no saps ben be per què tornes però ho fas i prou. Què ja
has escrit sobre altres? He tornat per tu ,només pel nostre primer
ball. Anna salva’m ja. No encara no. Ets una bruixa. Va ves que ja
fas tard el teu sopar, tots t’estan esperant. Em venjaré de tota
aquesta història. Laura aquesta és la gràcia. Com és què és
abril i fa tanta calor en aquesta ciutat? La primavera va forta nena.
Tu si que vas forta. Londres ha anat bé? Tu sabràs, tu ets
l’autora, l’hipersomni l’has d’escriure tu, no jo, jo només haig de
moure’m a ritme del que em vingui de gust. Tu si que ets una bruixa.
I què ja has posat a una nova prota? Si a la Cleopatra. Cleopatra?
Quin nom tant estúpid. Va Laura no siguis tant meva ,que ets més
teva que de ningú.

El carrer està encès com si d’una
farola es tractés tot el que m’envolta. El barret ara el porto jo
mentre intento construir el que no s’ha escrit entre matolls i
rajoles. M’enamoro a cada segon de Barcelona. Típic i mític. Però
cert. Bretón me’l fan reescriure mai es va enamorar de Nadja. Una
dialèctica pura i dura i d’ella va esdevenir el foc que va fer que
es tornés loca loca. A Finlàndia fa fred i a Barcelona es veu que
fa calor calor. Tinc un capità , tot ho domina el suc de mandarina i
les barritas pescanova. Jo em menjo una cirera i et regalo el pinyol.
Guarde’l i junts plantem un llibre, un fill que mai existirà. El
petó camina sota el passeig sant joan i jo em poso vermella. Sense
saber on va, però tot està clar al cap i al meu cel. Trenca’m el
cor i recull els bocins que em faran fer crec crec. El repte de puja
la muntanya sense tu. No em fa mal. Un cafè parisenc, estic asseguda
mentre veig el barri on sempre he volgut està. Us imagino a tots
fent les tertúlies creant la revista Litterature, i què si ara ja
no existiu? Només es podreixen els vostres llibres a la biblioteca i
jo els hi trec la pols. Per rellegir el que mai heu escrit. Drogats o
bevent cafè de matins? Cal·ligrames i proses incoherents I jo que
cony escric? Una novel·la familiar o una novel·la buida? La teva
història o la seva història? Un caligrama del jardí. Ara actua
Laura. Balla balla balla balla balla i ja desperta’t. Posa’t les
piles, la teva mare t’està ofegant i el Miquel t’està cremant el
cor sense sang. Esnifa. Banya’t. Fred verd balu i puja cap al groc.
La teva àvia intenta rescatar-te i tu no veus res. Un mort en el
pou. Tot d’una, tot s’escau a la pantalla del meu ordinador. Un virus
literari.
Em pregunto si tindré alguna història, masses en tinc
i ninguna ara vull. Només vull la meva. Avui vull ser Buadelaire.
Vull veure el que no veuen els altres. La gent normal. No estic feta
per tu. Ni per ningú. Buadelaire. Un recull de contes. I un jardí
ple de margarides que em dibuixin els matins amb el meu cafè amb
llet natural i sense sucre. Una fotografia. Un esbarzer. Trenca’m el
cor i saltaré fins amunt. No em toquis. Respira’m. Desperta’m al
matí i anirem a ballar. Demà però no em demanis que et miri. Demà
ja serà tot diferent. Les paraules només valen ara. Quan acabis de
llegir ja rés tindrà el mateix regust. C’est moi!