A vegades escric/ A veces escribo/

El fum em molesta. Em demano la última copa. T’acostes. Les cames em tremolen. El Joan esta parlant amb els altres, i jo em trobo amb tu. Cara a cara. Poses la teva mà sobre la meva. Els teus ulls blaus es claven als meus. No puc parlar. Una cervesa sis plau. Em giro i el Joan ni se’n recorda de mi. Et convido, em dius, mentre jo no sé ni com mirar-te. La teva mà m’acaricia. Podries haver sigut una altra persona però havies de ser tu. Jo vaig voler jugar a aquesta mentida. Només volia saber que sentia el meu marit, i ara sento més que ell. Puc resseguir-te la mirada i tot em sobresalta. La merda em menja i jo me’n vull anar amb tu. Roma no ens agrada, i Londres seria un bon lloc per començar una bona vida amb tu, només amb tu. Sense fanals, sense presses, sense marit. I aquí estem els tres, fem com si res. No em busquis,  perquè saps que això nostre no pot ser, que  sóc una noia amb els principis molt ben col·locats, i tu m’estàs fent fer tombarelles sobre el meu llit de matrimoni. Ploro per les nits, perquè ja no l’estimo,  no el vull, i ell fa temps que ni em persegueix. Els bon dies han desaparegut entre cafès amargs, i mentre el cafè s’enfreda, només em vens tu al cap amb la teva bogeria i  els teus ulls, que se’m claven, se m’han clavat i no me’ls puc treure ni en l’insomni. Deixa’m la mà, que jo em vull morir. A sobre, tens la vergonya de dir-me, que no em demanaràs mes del que et puc donar, tu vull donar tot, però no puc, i tu m’has portat aquí, a la meva pròpia trampa. Pensava que només eres perillosa per ell ,però ara  ets el meu màxim perill. La música comercial, a ritme de Shakira, no deixa de sonar, no parlem perquè no ens cal, o potser és que no són hores per parlar, però el Joan segueix allà, i no podem ballar. No em deixis la mà, que jo agafo les maletes i me’n vaig, i us deixo als dos, serieu més feliços sense mi. Això no pot acabar bé. Enyoro al Joan, però ell  està lluny de mi, i tu ja estàs massa prop meu. Amelie, què em sents? Perdona Cleopatra, què em deies? Vols què et convidi a casa meva? No em treguis mai més la mà, penso, però només em surt fer un silenci en do menor.