A vegades escric/ A veces escribo/

pim pam pum…

EN DEU MINUTS:

Miro el rellotge
les 11:00. Només l’hauré d’aguantar mitja horeta. A dos taules de la nostre
s’acaba d’asseure un noi d’uns vint i cinc anys. No l’he vist entrar per la
porta. Estic al bar amb la Eva. Que pesada és! Que si bla, bla, bla, bli, bli, bli
,que si el Romeu, que si el Josep, que si el Lluís. Només porto cinc minuts de
cafè amb ella, i ja se m’està fent insuportable. El bar no és molt gran però
tot i així té prou taules i això em permet distreure’m força, perquè el que és
la conversa amb l’Eva ni ganes d’escoltar-la. Les parets estan cobertes per uns
quadres estrambòtics, amb formes cícliques i cúbiques totes inconnexes i amb
colors vius, molt forts. El fum del tabac em xarrupar el cos i l’olor de
freetanga noto com s’hem queda arropada al uniforme. Miro a la Eva i penso com
ha canviat, com s’ha tornat tant idiota. En cap moment m’ha dit després de
tants mesos sense veure’ns ,ei què tal? Com et trobes?  I quan jo li he fet la pregunta, ella ja s’ha
accelerat a explicar-me, les seves historietes de llits salvatges i les seves
compres arriscades amb la targeta Visa.

Em
miro les mans i veig que tinc un bon divertimento, mossegar-me les ungles.
Mentre començo la meva particular batalla amb les pells dels meus dits de la
mà, torno a mirar el noi que s’ha assegut fa cinc minuts a dos taules de la
nostre. S’està prenent una mitjana, està sol a la taula. No crec que estigui
esperant a ningú. No mira en cap moment la porta, ni el mòbil, ni es mossega
les ungles com jo. Només està sol, quiet com les estàtues humanes de les Rambles.
L’únic que es mou de la seva fesomia són les pestanyes. Els seus ulls estan
extasiats. Que deu mirar?

Sí
Eva! És clar que t’escolto! És que estava pensant amb la feina. Sí, sí segueix
explicant-me lo del Jaume! Que fort no? M’esforço en mirar a la Eva, però el
Noi Sol s’ha convertit en un misteri. Les temptacions de observar-lo cada cop
són més fortes. Aquest cop el veig pel reflex del mirall que tenim a l’altre
costat de la taula, és més dissimulat tant per l’Eva com pel Noi Solitari. Extasiat!
Sí! Està immers en el quadre! Casi bé ni respira. Porta dos arracades
platejades a cada orella. S’encén un cigar i se’l fuma amb calma.
Definitivament no espera a ningú. Però què deu fer aquí? A les onze de la nit?
En un bar de birres i braves? Si fos un borratxo, estaria assegut a la barra o
bevent glops a cada segon que passa. Ho vas acabar fent amb el teu jefe? Però
si està casat des de fa temps no? BLA, BLA, BLA, BLI, BLI, BLI…

Veig
com ara mirar el rellotge del bar i tornar a comprovar l’hora del seu rellotge.
Les 11: 20. Per què mirar el rellotge del bar si ja té un rellotge digital?
Miro la seva cervesa i des de que ha entrat ni la tastada. Jo? Què? Que, què
tal? Que fort no m’ho crec. L’Eva m’ha preguntat que com em va. Se li acabat el
tema de conversa. Doncs bé, ara a la comissaria tenim força feina. I dintre de
dos mesos potser tindré un ascens en el departament d’investigació. Sí! Estic
molt contenta però no és del tot segur. Que va Eva! Com et pots creure lo de
les tortures? Tortures! La parauleta té collons! No veus que a la comissaria de
les Corts està ple de cameres. Els que es denuncien són uns malparits, no tenen
rés més a fotre. No et creguis aquestes xuminades. El que passa es que quan
surt una notícia que crea morbo, aquell titular es posa de moda durant tres
mesos. Però tu Eva, em veus cara de donar una pellissa algun d’aquells
desgraciats? Gràcies per haver vingut fins aquí! És que ara a les dotze tinc
torn i se’m feia impossible queda a Gràcia. Vols que t’ensenyi la comissaria abans
 que comenci la meva patrulla, l’han
reformat tota. D’acord, doncs un altre dia serà. Marxem o què? No Eva! Avui
convido jo. Té et dono tres euros, paga les cerveses  mentre em poso la jaqueta

               BOOOM!BOOOM!BOOOM!…

                                PAMMMMM!!!!!!!!!!

                                          (  SEGONS
DE  SILENCI    )

Crits
i més crits. L’Eva està estirada al terra com la resta de persones. Les orelles
em fan molt mal. Encara tinc el boom ressonant i el pam rebotant dins d’elles.
Em poso de peu Obro la porta del bar .Veig com les meves oficines s’estan incendiant.
La gent del bar està esgarrifada. Tothom s’aixeca poc a poc. La histèria és la
protagonista de l’ambient del bar. Torno a visualitzar la taula del Noi
Solitari .Només queda asseguda la mitjana sencera i un cigar que encara desprèn
fum, com la meva comissaria plena de fum i fum. Quan ha marxat? No l’he vist
sortir? Fill de puta! Miro el rellotge les 11:30.

SI T’HA AGRADAT AQUESTA ENTRADA POTS VOTAR-LA A:  http://www.premisblocs.cat/bloc/283