A vegades escric/ A veces escribo/

Volaves, volaves i no et vas caure en cap riu fosc i ensopit per la boirina dels teus maldecaps. Vas escriure la vida i la mort. I la primavera? la vas deixar en dos glicines i una rosa perduda per l’Empordà. A Girona et van diagnosticar el que escrivies amb sang i amb ànsia. La mà se’t va paralitzar. Malaltia literària. I ara què senyora? Tanquem persianes.  La Teresa et reclamarà el notari. La Colometa voldrà cridar. La Cecilia no trobarà les camèlies. I Aloma està perduda al port de Barcelona intentant trobar un vestit que mai es va posar la Colometa. I tu senyora Rodoreda? La gran literària…t’has perdona’t? Egoista o escriptora. Un ocell no pot volar sense poder dormir. Queda lluny Llemotges. I el teu amor? Quin va ser? el literari o l’home que et feia l’amor entre França i Alemanya.? Les bombes sortien de dins de la terra i el teu cor cremava fulles i fulles i sortien les glòries de dones que vas intentar ser i que algun cop les vas viure.
gRÀCIA HA CANVIAT. l’HAN EMBRUTAT. i DEL CRIT només queda una peça de ciment. Immortalitzant el que un dia va decidir fer la Colometa. Totes intenten ser com tu, ho dissimulen però la teva literatura segueix viva.  Les flors no les imiten bé, no en saben. El problema de les teves imitiatos és que no saben que a la vida s’ha de patir. S’ha de viure per poder escriure. I estimats la vida és això. No senyora rodoreda? Al cel te’ls trobaràs a tots. De moment obriré la mort i la primavera. El mirall es va trencar fa anys i la plaça del diamant l’han abandonat.