A vegades escric/ A veces escribo/

Hi havia una vegada en un castell una princesa i un princep….I van viure feliços per tooota la vida…. Ah si???

Els minuts han passat, els segons s’han
esfumat i dels anys passats ni te’n recordes. I llavors penses, bUf quin
alliberament. Les formiguetes deixen de dansar dins del teu estomac i ara són
les papallones qui desallotgen aquests bitxets negres que de tant petites que
són et poden arribar fins al punt més dèbil que mai haguessis pensat que
existia.

Sempre a les escoles ens expliquen històries
de princeses que acaben trobant al seu príncep blau tot i que sempre hi hagi el
típic antagonista fent la punyeta als dos supermegaguaisprotagonistes del
castell. Però de vegades ens haurien de contar contes contats de princeses que
s’enamoren d’antagonistes punyeterus i que no es el príncep blau qui la
rescata, sino que és la princesa qui acaba salvant-se a si mateix. I deixa de
ser una princesa per ser na heroïna. Però aquests contes no existeixen, i si
existeixen, a mi no me’ls han explicat a l’escola.  Aquests contes no es
deuen explicar perquè els nens estiguin més tranquils i els típics comentaris
com..millor  al nen no li expliquis
aquest conte perquè no dormirà .I no hi ha maneres i maneres d’explicar un
conte?. No seria millor que aprenguessin que hi ha conductes que poden portar a
relacions perilloses? Almenys anirien més previnguts i no es trobarien fent de
princeses i d’antagonistes intentant sortir d’un pou on a vegades ni es pot
sortir. Moltes princesetes es converteixen en heroïnes però també moltes altres
es queden durant tota la seva vida amb el seu vestit rosa, la seva corona, la
cara tacada de vermell i tancada al seu castell, ara ja no tant bonic ni tant daurat;
envejant a les heroïnes que van volant pels boscos sense haver de mirar enrere.
I jo em pregunto per què els nens i les nenes no poden sentir aquest contes? No
seria més fàcil després distingir qui és el protagonista i qui és
l’antagonista? A la vida hi ha tants antagonistes disfressats de protagonistes,
que espero que en algun conte hi hagi la fórmula màgica perquè els nens els
puguin desemmascarar. I dir les paraules màgiques, llençar la pols màgica a la
cara del prínceps camuflats. I pam a mi no em prendràs el pel…jo me’n vaig a
ballar al bosc….

SI T’HA AGRADAT AQUESTA ENTRADA POTS VOTAR-LA A:  http://www.premisblocs.cat/bloc/283