A vegades escric/ A veces escribo/

Una carícia perduda entre les meves mans. Tot comença i tot acaba igual. Les Rambles il·luminen la teva foscor a base de salsa amb les teves protagonistes. Tot està amagat dins del teu cor. No ets feliç. S’ha perdut l’inconscient i el país de mai més ja no tornarà sobre el teu llit. Dues mirades una per escollir i no saps triar o potser t’has de quedar sense fer.ho. Tot s’escampa per la taula on el vi raja per la teva sang, s’han enfosquit els teus ulls. Potser et vas accelerar i volies més. Ara voldries tornar enrere i apostar per ell. Per el que descobreixes i pel que saps que ja no pots. La temptació es màxima la penitència seria eterna. Barcelona torna esta okupada i el meu cor segueix manifestant-se. Però la crisis t’envolta i revela el que sents. Una llàgrima i un gin carregat. contesta el que no vols contestar-te. Vols? Si vull i què vols? 
La pell freda camina pels passadissos i apareixes , l’estomac et salta. I pam la temptació la tens davant. Barcelona es infidel dels seus fidels. I no sabem estimar pels carrers de la bruta ciutat. Tot es fon entre mentides i mitges veritats. No m’has trobat i no et trobaré mai. Perquè això només està en els meus somnis. No existeixes. No ets un home. 
La meva Laura ara sí que balla. La xiqueta està de meravella i ens mirem , juntes conversem sobre la merda que va portar fa uns dies. La merda que la porta a Can Giral i de la merda que s’escola entre les cloaques de Canaletes. Us coneixereu i com sempre ell et dirà:
– No puc  Laura.
– Què no pots?- ella dirà pensant amb l’Enric.
– Seguir estimant-te – El Miquel l’abraçarà i la Laura podrà respirar.
Tot tindrà un final i un poema on començarà de nou. és la vida. Un matí a Barcelona, olores el que ha de venir. LA BENVOLGUDA PRIMAVERA 2012.